volsllegir.cat incorpora a partir d’aquesta setmana les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

VLLG? / REFLEXIONS D’UNA FORMIGA de Susanna Carpi 

Benvolguts lectors,

Fins que no comencem a fer-nos vells, no prenem consciència de la dimensió del passat i de tot el que representa.

Quan vam buidar el pis dels pares, vam descobrir coses que no sabíem que la mare havia guardat. Anys enrere n’hauríem dit andròmines, però en aquells moments les vam trobar precioses i ens van desvetllar una infinitat de sentiments encontrats.

Els llençols dels avis, brodats amb unes filigranes impossibles de fer ara. Tovalloles de fil marcades amb les seves inicials. Cortinetes amb les bores foradades fetes a mà, mantellines de xantillí, pentinadors amb puntes de coixí… totes elles, confeccionades per la mare o l’àvia, quan anaven creant amb paciència  i dedicació el seu aixovar.

En totes elles el pas del temps, havia canviat el seu color blanc impol·lut per un beix desnerit i sense vida, però no va poder minvar la seva bellesa inqüestionable. La tintoreria va fer la resta per retornar-los la seva esplendor apagada.

Tot plegat ho vaig guardar amb tot l’amor que m’inspiraven aquell bé de Déu de peces. Col·locades en caixes de cartró. Per capes. Separades per fulls de paper de seda. Al davant un adhesiu blanc i gros on hi vaig deixar escrit: Tresors.

Això és el que són ara.

En aquells moments no volia o no podia pensar-hi gaire. Hi ha tantes coses a tenir en compte quan hem de decidir què és el que llencem o que és el què indultem de la casa dels pares!

Posar-s’hi, va ser a voltes, una estranya sensació. Un garbuix, un submergir-te en un espai aliè i desconegut, però molt familiar i estimat alhora. Perquè et sents, com si profanessis un espai sagrat que no et pertany del tot.

I avui em pregunto, quin criteri haurien fet servir ells? Els seus legítims propietaris.  Què és el que més s’estimaven i que no haurien volgut  que morís en el contenidor de la brossa? Com saber-ho si no ho van deixar parlat o escrit?

En qüestions de preferències i sentiments,  no podem generalitzar, perquè cadascú té les seves pròpies normes, però m’hagués agradat saber el seu parer en el moment de fer la tria. Ni que tan sols fos per respectar la seva memòria a través d’algun objecte, que ells, haguessin cregut important o els hagués portat records que no volien que es perdessin.

Moltes van ser les coses indultades, i encara n’haurien estat més, si els marits no hi haguessin posat cullerada empesos pel sentit comú. El joc de cafè de la mare, que avui llueix a la vitrina de la meva germana. El rellotge dels avis de més de cent anys, que avui torna a marcar les hores al meu menjador. Les capses de sabates plenes de fotografies, endreçades al prestatge d’un armari. Cristalleries, coberteries, vaixelles…  honorades avui, per fills i néts en les seves llars.

Les poques joies de la mare i l’àvia, guardades ara, en els joiers de la meva germana i meu. Junt amb les pròpies, avui formen una barreja d’antigors diferents i diferenciades pel pas del temps i les modes.

Per què només fem testaments de béns i testaments vitals, on deixem escrit a qui donem el pis o el cotxe, o si volem que els nostres òrgans segueixin vius en un altre cos? Per què  no ho fem també amb les petites coses que ens han acompanyat al llarg de la nostra vida i que ens han fet feliços? Objectes que no tenen cap valor material, però plens de valor sentimental. És que potser considerem que no tenen prou llinatge i esplendor per a ésser considerats importants i dignes de ser indultats de l’oblit?

Tota aquesta reflexió m’ha fet pensar, en què m’agradaria que se’n fes de les petites coses que m’estimo, però que no tenen cap més valor que el que jo els hi pugui donar.

I ara ja ho tinc clar: jo sí que faré un testament de records en tota regla, en el qual també deixaré escrit, que cadascun de fills, nores i néts, podran rebutjar o acceptar sense cap mena de remordiment. A la fi i al cap estimar és això: expressar sense imposar.

Que llencin el que els pot semblar un llast, però que es quedin amb el que els pot servir d’àncora on agafar-se. Com em passa avui a mi amb els objectes dels pares i avis, als que vaig indultar de la foguera de l’oblit, als que he deixat que amb la seva presència, em segueixin acompanyant, ni que només sigui de tant en tant, pels camins de la memòria i el record.

I és que sóc una romàntica incorregible…

Susanna Carpi