volsllegir.cat incorpora les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

VLLG? / REFLEXIONS D’UNA FORMIGA

Benvolguts lectors,

Hi ha dues coses que em criden l’atenció quan conec una persona: una d’elles és la mirada, l’altra les mans. I és que les dues, diuen molt del seu propietari.

M’agrada que em mirin als ulls quan em parlen. No us ha passat mai que una mirada us pugui destarotar tant per bé com per mal? Que us faci sentir acceptat i acollit o distant i rebutjat? Diuen que els ulls són el mirall de l’ànima. No sé si n’hi ha per tant, però segur que tenen molt poder.

Personalment, sóc una admiradora entregada de les mans llargues de dits prims, potser perquè són tot el contrari de les meves: curtes i de dits rodanxons.

Hi ha mans fines i delicades, altres de rasposes i deformades. Depenent de la feina que fem, poden esdevenir d’una manera o d’una altra. No són el mateix unes mans d’un dissenyador que unes d’un pagès, però igualment de necessàries per poder viure amb l’autonomia tal com jo la concebo.

Quan era jove, em vaig passar hores i més hores entre troques de llana, cabdells de perler, agulles de fer mitja i de fer ganxet i de tot el referent a la costura. Era la meva feina. Però no només hi passava hores entre elles. Les meves mans curtes i de dits rodanxons, eren unes expertes i delicades eines de treball. No hi havia labor que se’m resistís. Ja de ben petita dominava moltes d’aquestes tècniques: ganxet, mitja, puntes de coixí, punt de creu, brodats, costura…Durant molts anys, he cregut que no és bo que un mateix es tiri floretes i segurament no és gaire correcte, però avui també crec, que la falsa modèstia no és que sigui massa millor, ja que no deixa de ser una forma d’hipocresia.

Senzillament se’m donen bé les labors i qualsevol tipus de manualitat. Els meus dits són  ràpids i llestos, però tot té un límit i el meu va arribar fa uns anys. En aquells moments estava saturada i em vaig prometre que no tornaria a tocar mai més cap agulla de mitja, ganxet o costura si no era del tot necessari. Però, ai! Mai podem dir d’aquesta aigua no en veuré…

Fa uns dies, no massa, fen endreça d’armaris, el meu marit em va despenjar d’un altell  tots els estris que havia guardat. Necessitava aquell lloc per organitzar millor l’espai. Què va passar? Que la temptació em va vèncer i vaig obrir les bosses i les caixes que contenien part del meu passat de cosidora i teixidora. Els records es van acumular i vaig anar desplegant les mostres de ganxet i mitja. Algun treball inacabat. Revistes amb les instruccions i esquemes. Madeixes de llana i cabdells de perler de diversos colors i gruixos…i el cuquet se’m va despertar de nou.

Una de les meves nores, en veure aquell bé de Déu, em va demanar si li ensenyaria a fer ganxet, i les seves paraules i el seu entusiasme, van ser el motor que la meva locomotora, ja un xic rovellada, necessitava per posar-me de nou en marxa. Queda dit que ella també en serà una experta: en té fusta

Quin secret amaguen les manualitats que quan t’hi poses, fan que perdis la noció del temps i l’espai? És que potser tenen la capacitat de crear addicció? Que com la cafeïna del cafè o la nicotina del tabac ens enganxen? Sí, enganxen. Per això cal ser conscient del seu poder.

Qualsevol labor és una creació i segurament aquesta és la senzilla explicació de per què ens absorbeixen. La creativitat desperta les neurones del plaer i no ens hi podem negar a sentir-lo. Però hem d’estar alerta, ja que quan es converteixen en obligació o imposició, tot el seu capital positiu, es transforma en tensió i estrès i la màgia desapareix.

Aquests darrers dies, he teixit unes petites peces exquisides de gran bellesa. Crear és sentir-se viu i d’aquestes mans meves curtes, de dits rodanxons i no massa cuidades, en poden sortir meravelles.

En cada punt també hi teixim trossets d’amor destinats a qui en serà el seu propietari.

A més, jo, en els punts alts i deixo presoneres les tristeses i les pors. En els punts baixos, les frustracions i les penes. Sé que cada punt, sap transformar aquests sentiments en  quelcom de bonic i engrescador.  Me’n deslliuro en cada passada, en cada cisa minvada, en cada escot arrodonit… Pensant en els peuets que lluiran els peücs que tinc entre mans. La presència que fa la tovallola adornada amb l’entredós de la sanefa de roses, la jaqueta de coloraines, els agafadors per no cremar-nos en agafar les olles, gorros, bufandes, coixins…tot el que un es pugui imaginar, pot contribuir a donar ales a la creativitat i el benestar.

I és que mentre teixim, quedem envoltats per una aura d’assossec, molt semblant a resar o en fer meditació activa.

Punt a punt, la ment s’aquieta i l’ànima s’expandeix i avança.

Susanna Carpi