volsllegir.cat incorpora les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi,que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Benvolguts lectors,

Fa unes setmanes em van proposar un repte: descriure qui sóc sense fer servir cap crossa a la qual estem acostumats. No podia emparar-me en cap de les etiquetes que sustenten la meva vida: ni mare, ni esposa, filla, germana, amiga…Tampoc el sexe, ni l’edat ni la condició social.

M’agraden els reptes, segurament per això el vaig acceptar, però al cap de pocs minuts, em va començar a rondar un rum-rum pel cap com si es tractés d’una mosca collonera, i em vaig sentir buida, desemparada. Em vaig sentir no res, si deixava de banda tots els adjectius que em fan sentir algú.

Per què, què sóc en realitat? Un ésser viu? Sí. Una criatura espiritual en una aventura humana com sempre em repetia el meu bon amic Antonio? Segur que també, però que vol dir ser una criatura espiritual? Com definir l’esperit? D’on venim? Cap on anem?

No sóc una persona religiosa, no crec en cap imposició ni en dogmes de fe, però sé que hi ha una ànima, una part de nosaltres que segueix vivint després de la mort. I dic sé, perquè realment ho sento. Hi ha experiències a la vida que et poden canviar tot el que et puguin haver ensenyat: hi ha una gran diferència entre el que creiem o el que sentim. Creure forma part de la ment, sentir forma part de l’ànima.

Però tornem a l’enunciat. Us imagineu un animal, un arbre, una flor, una pedra; preguntant-se qui o què és? Oi que no és possible? Cada animal segueix el seu instint i es comporta en conseqüència. Les seves emocions, són les bàsiques per sobreviure: té por quan se sent amenaçat, no abans ni després. Caça i menja quan té gana: ni menys ni més del que necessita. I l’arbre? L’arbre és i prou. Existeix i dóna els seus fruits, perquè fer-ho, està en la seva naturalesa. I una flor? Creieu que és pregunta per què neix, es reprodueix i mor? I una pedra? Podem imaginar-nos que espera res? Heu vist mai cap còdol de riu que es resisteixi al corrent i que es negui a què l’aigua el vagi modelant?

Els humans coronem la piràmide de l’evolució. Ens distingim de la resta de la creació perquè podem pensar (també podríem dir sentir, però seria fals: totes les criatures del planeta poden sentir) i aquest pensament, aquesta ment que ens fa humans, és la que més ens destarota. Ens crea el dubte, les pors fictícies i dóna ales al nostre ego. I precisament aquest ego, és el que necessita sentir-se alguna cosa i ens fa desenvolupar les etiquetes, de qui creiem ser, per sentir-nos importants. Cert que també ens dota d’intel·ligència per aprendre, però estem tan capficats en les creacions materials, que en descuidem d’alimentar i alliberar la part que ens condueix cap al benestar i la pau interior.

Deixar la ment en blanc i escoltar la nostra part més sabia i ancestral que habita en cadascú de nosaltres, potser és el repte més gran i potser únic, que tenim els humans. Molts ho han aconseguit. Jo encara no. I aquí comença el meu verdader desafiament a tot el que està establert com a societat civilitzada: saber desxifrar el que és gra de la palla. El meu jo autèntic. El meu jo més íntim, el que m’acosta i em fa igual a tots els éssers.

Susanna Carpi