volsllegir.cat incorpora les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi,que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Benvolguts lectors,

Avui us volia escriure la recepta del menjar que prepararé per dinar. La intenció era començar a fer-ho de bon matí. És quan tinc el cap més esclarit, però ara per una cosa, després per una altra, no ha estat possible. Així doncs, resulta que m’he plantat a l’hora de fer el dinar sense ni adonar-me’n. En certa manera, arribar a aquesta situació, per a mi, és un fet força habitual: la meva capacitat organitzativa, pel que fa als horaris, no és el meu fort. Ser puntual tampoc. El que se’m dóna força bé és la improvisació i els canvis de plans. La planificació i  l’ordre excessiu em posa nerviosa i de mal humor.

El problema és que des d’on tinc l’ordinador, només veig l’olla i la cassola de resquitllada i us puc ben assegurar que és un problema de difícil solució.  Com ja us he comentat abans, és molt freqüent en mi,  que se m’ajunti haver de fer el dinar amb les ganes d’escriure.

Si tingués una cuina amb office això no em passaria. Des de la taula integrada podria escriure des del portàtil,  i vigilar el menjar alhora.

L’olor de socarrim m’arribaria més de pressa i encara seria a temps d’arreglar el desastre. El rellotge de cuina, tipus despertador i en forma de taronja que m’emporto a l’habitació de l’ordinador, no em seria tan necessària per a controlar els temps de cocció.

Amb aquest sistema m’he endut més d’un ensurt quan he començat a sentir la pudor de socarrat del que estava cuinant. I no és que hagi fallat la taronja despertadora, sinó que he estat jo, que ni tan sols l’he sentit abstreta com estava escoltant a les meves muses particulars, que tenen la gran virtut de venir a trobar-me en els moments més inoportuns. Potser elles són una mica “sado” i els agrada fer-me patir. I jo una mica “maso” per permetre’ls-hi.

Avui però, no deixaré que la meva falta d’espai per poder  tenir un office a la cuina, sigui la causa que el dinar sigui un desastre culinari immenjable. No em puc permetre una altra cagada: Se’n ressentiria la meva reputació de bona cuinera. Si no hi ha pel mig la crida de la  lletraferida  que porto a dintre,  normalment ho sóc.

Només començar a escriure, m’he adonat que no seria feina fàcil. En estar tan pendent de l’olla i la cassola, he sentit que les muses  fugien a tota pastilla. Ja us ho deia. Ara ho tinc clar, a més de “sados” són geloses.

Normalment les dones podem fer diverses coses al mateix temps. Jo també. Però avui, a part del boicot de les nimfes de la imaginació, sento que les meves neurones tampoc estan del tot per la feina i que només seré capaç de  dirigir la meva atenció a una sola cosa si no vull menjar amb gust de cremat. I he hagut de triar: o les paraules o la cassola.

I he triat la cassola i per això la recepta que tenia preparada per explicar-vos, quedarà pendent per un altre dia.

Com més hi penso més clar ho tinc: necessito la cuina oficce dels meus somnis. I és que no deixa de ser una pèrdua de temps no poder fer les dues coses alhora, o tres si comptem que també puc posar la rentadora de passada si estic in situ.

Cada divendres tinc l’esperança que el cupó de l’ ONCE, que no em descuido mai de comprar, em doni una alegria de les grosses i poder canviar-me a un pis on la cuina sigui com les de pel·lícula: amb una illa al mig monumental i armaris i taulells a dojo i així escriure i cuinar sense passar neguit.

Potser tampoc sigui del tot necessari una illa al mig. Em conformaria amb una cuina ben equipada, amb molt taulell i claror natural. I per descomptat amb una taula on poder esmorzar i llegir tranquil·la cada matí. També per  poder barrejar paraules i cassoles quan arriba l’hora del dinar, sense que el cor em faci un bot, cada vegada que oloro que el menjar m’ha fet de nou una mala passada, i de nou, s’ha enganxat al cul de la cassola.

Somiar és gratis, bé no del tot, el cupó em costa tres euros cada setmana.

SUSANNA CARPI