‘El mussol d’Aqualata’ (Ricard M. Aldea) ens ofereix la narració d’un relat en tres capítols, que va començar amb la creació literària de 140 caràcters, però com diu el seu propi autor: ‘…la història pren vida i es fa més gran’. En aquest post teniu el primer lliurament titulat: ‘El noi de l’andana’, i el següents: ‘La plataforma’ i ‘El mag’, de propera publicació al -volsllegir.cat-. Gaudiu de la seva lectura!

El noi de l’andana (1) de Ricard M. Aldea

El noi mirava distret.

Com si hagués fet servir un GPS per a situar-se en unes coordenades concretes, esperava el seu tren al mateix lloc de cada dia, just on sabia que una porta del segon vagó s’obriria davant seu al cap d’uns minuts.

No era una elecció a l’atzar, aquell era exactament el lloc que li convenia. El tren arribaria pràcticament buit, i no obstant, a mesura que s’acostaria al final del trajecte, s’ompliria i plataformes i passadissos acabarien plens de gent.

En arribar a destí, el noi havia d’enfilar cap als túnels que enllacen amb el metro i havia descobert que la porta per la qual pujava al tren era la que li permetia arribar dels primers a les escales mecàniques. Però, tot i aquest avantatge, havia d’espavilar-se doncs en aquella cursa ningú li permetria sense lluita passar al davant. Si, després de corredisses i cops de colze, aconseguia arribar-hi dels primers, no li agafava aquell ofec tan sufocant que li venia quan quedava atrapat en mig de la munió.

Aquell matí tot anava com tenia previst i estava tranquil, era un animal de costums.

Últimament es preguntava quan havia començat a ser la persona rutinària que era. Tenim tendència a pensar que ja naixem amb aquestes coses, i això pensava ell també, al principi. Últimament, però, no ho tenia gens clar i havia començat a elaborar la teoria que les seves rutines podrien ser mecanismes de defensa creats per ell mateix. Però, per protegir-se de què, es preguntava. La repetició li permetia veure què fallava, si fallava alguna cosa, i retocar-la o suprimir-la, per fer millor i més ràpid tot el que feia. La rutina li donava seguretat, d’això n’estava convençut. Però mai se li havia acudit pensar que la inseguretat estigués a l’origen del seu comportament.

També era de ritme pausat. Li calia el seu temps per fer les coses, ni poc ni molt, el seu. Era un home assenyat, racional i reflexiu que mai prenia decisions precipitades: avaluava, planificava i executava. No era impulsiu, mai improvisava, no suportava les presses. Per això, per exemple, cada matí es llevava molt d’hora, per sortir de casa ben despert i amb temps d’arribar a l’estació.

Allà estava ara, a l’estació, esperant el tren que passava cada dia a aquella hora.  Mirava enllà de les vies i de l’andana contrària. Les ones arribaven lentament a la platja solitària i es podia sentir la remor monòtona i suau de l’aigua trencant a la vora, com una cançó de bressol que convida a dormir. A l’horitzó, el sol ja treia mig cos i tenyia l’entorn de vermell.

Embadalit com estava, no el va sentir arribar. Un tren que venia del sud creuava l’estació alentint la marxa, amb un troc-troc que el va treure de la seva abstracció. “Això és una anomalia!”- va pensar tot seguit. Les “anomalies” eren el seu pitjor enemic i es va posar en guàrdia i tens i nerviós. El seu cervell intentava a marxes forçades trobar una explicació racional que justifiqués aquella sortida del guió, però no la trobava. I, quan més neguitós estava, va veure la noia més bonica que mai havien vist els seus ulls. Ella mirava per la finestra.

El noi, captiu de la seva bellesa, la seguia amb la mirada, girant el cap. El tren passava com la vida, sense aturar-se, i passava i passava. I anava lluny, “A la fi del món”, va encertar a llegir en alguna banda. I, sense pensar en res més que no fos la noia, saltà a la via i corrent aconseguí enfilar-se a l’estrep de l’últim vagó just en el moment que el seu tren de cada dia entrava a l’estació per la banda del nord.

Proper lliurament: ‘La plataforma’

Imatge: @ricardaldea

Article/post 1391 – Vols llegir? – volsllegir.cat