‘El mussol d’Aqualata’ (Ricard M. Aldea) ens ofereix la narració d’un relat en tres capítols, que va començar amb la creació literària de 140 caràcters, però com diu el seu propi autor: ‘…la història pren vida i es fa més gran’. En aquest post teniu el segon lliurament titulat: La plataforma’i el següent: El mag’, de propera publicació al -volsllegir.cat-. Gaudiu de la seva lectura!

La plataforma (2) de Ricard M. Aldea

Un cop a dalt del tren, el noi s’havia assegut a la plataforma. Estava patint un d’aquells maleïts ofecs sufocants. El cor li anava accelerat i bategava amb molta força: tum-tum, tum-tum! Amb les espatlles recolzades a la paret s’esforçava a recuperar l’alè que havia perdut. I no era tant per la cursa que acabava de fer com pel neguit que li produïa haver perdut el control i haver-se deixat arrossegar per un impuls irreflexiu. “Has de calmar-te!” –es va dir.

De mica en mica, el panteix deixava pas a una respiració més pausada i els batecs del cor s’acoblaven al sotragueig lent i cadenciós del tren. Però, mentrestant, la ment no li donava treva i unes quantes preguntes li demanaven resposta.

Per quina raó hauria de passar avui un tren que no passa mai?, es deia. I, abans d’obtenir resposta, passava a preguntar-se què li havia fet reaccionar tan impulsivament. Això era el que més el preocupava en aquells moments. I la preocupació era tan gran que havia oblidat a la noia del tren.

“I el revisor?” –de sobte havia aparegut una nova inquietud. “Què faré quan passarà i descobrirà que viatjo sense bitllet?” L’aterrava pensar que podia ser renyat i castigat, sempre li havia fet un pànic inexplicable. Des de petit s’havia sentit obligat a fer allò que era correcte, que no consistia només a fer el que tocava sinó que també era fer allò que creia que els altres esperaven i fer-ho com s’esperava que ho fes.

Recordava als seus pares parlant amb altra gent gran: “És molt bo, obedient i estudiós”. Es referien a ell, però el noi no es considerava bon estudiant. Treia bones notes, això si, però era a canvi d’un gran esforç de memorització per ser capaç de repetir fil per randa el que deien els llibres, que era el que es valorava quan ell feia els seus primers estudis. El que ell volia era jugar al carrer amb els seus amics i si feia aquell esforç no era perquè li agradés estudiar sinó per no defraudar als seus pares i per a no ser reprès pel professor de torn. No hauria suportat ni una cosa ni l’altra. Però, fos pel que fos, ara, quan pensava en el revisor, estava segur de quedar-se petrificat, sense poder badar boca per articular una excusa.

L’evocació de records de quan era petit havia aconseguit serenar el seu ànim. L’angoixa havia cedit, i ara se sentia més bé, però el pressentiment del revisor l’havia posat en guàrdia de nou. En reajustar els seus sentits i observar entorn se’n adonà que el lloc on es trobava corresponia a un tren antic. Era a la plataforma oberta d’un d’aquells de vagons de fusta que a cada extrem en tenien una, delimitada per una barana i barrots de ferro. No havia tornat a veure’n un com aquell des que era molt petit, quan el seu pare l’havia pujat a un tren per primer cop.

Immediatament es va sentir desubicat en el temps i això augmentà la seva incertesa. Es va aixecar amb intenció de saltar a terra; encara podria fer-ho sense risc de prendre mal. Ja feia estona que havien deixat enrere l’estació, però el tren encara no accelerava, conservava la mateixa velocitat lenta que li havia permès enfilar-s’hi. Però, de sobte, la seva ment va reproduir el salt a la via i la cursa perseguint el tren i ell es va preguntar per què ho havia fet. I aleshores se’n recordà de la noia i sentí com un pessigolleig a l’estómac, una sensació que li va semblar mai sentida, intensa i agradable. I, deixant de banda els seus raonaments, com impulsat per un ressort, s’aixecà i obrí la porta del vagó. Havia decidit buscar a la noia del tren.

Proper lliurament: ‘El mag’

Primer lliurament: ‘El noi de l’andana’

Imatge: @ricardaldea

Article/post 1394 – Vols llegir? – volsllegir.cat