Benvinguts al nou punt d’observació d’El mussol d’Aqualata, el seu creador Ricard M. Aldea us saluda des del -volsllegir.cat-, amb la intenció d’oferir-vos el seu univers de fantasies, ficcions, pensaments o reflexions, que trobareu en el seu blog, on el mussol aporta aquests punts d’observació d’una ciutat, Igualada, on el seu protagonista hi viu. Però, més enllà d’Aqualata i més enllà d’el bosc, hi ha el món, un espai ampli i sense límits clars pel mussol, on tenen cabuda tots aquells temes que no són relatius ni a la seva vida interior ni a Igualada: lectures, pel•lícules, teatre, viatges, etc.

Empatia i complicitat intel.ligent per Ricard M. Aldea

He començat a llegir una novel•la i al cap de dos capítols l’he deixat sobre la taula per escriure el que segueix.

Quan llegeixo, no m’agrada trobar-me amb paraules que recordo haver llegit no fa gaire, en el mateix paràgraf o en l’anterior o en l’altre. Per això, quan escric, evito les repeticions que trobo innecessàries. No sé si és el cas d’altres llengües, però el català i el castellà són rics en sinònims que permeten construir frases amb el significat que busquem sense haver de repetir paraules. I també tenen pronoms. I de vegades no calen ni els uns ni els altres, sinó que renunciant a la repetició o simplement eliminant la paraula repetida, ens quedarien unes frases molt més elegants, per dir-ho així.

Jo penso que hem de pensar sempre que algú pot llegir el que escrivim. De fet és per això que ho fem, perquè algú ho llegeixi. Encara que molts escriptors ho diem, no és veritat que escrivim per a nosaltres mateixos, això és una falsa modèstia o, directament, una immodèstia.

I ara, en tot aquest paràgraf, no m’estic referint tant a escriptors consagrats com als que no ho som i escrivim allà on podem, ni que sigui en el nostre propi blog personal. Ens fa vergonya reconèixer la nostra pròpia vanitat i per això anem pel món dient que nosaltres ho fem perquè ens agrada, per afició, sense pretensions, per a nosaltres mateixos i no sé quantes bajanades més. I al final de la lletania, com demanant perdó, afegim que “tant de bo si, a més a més, algú s’ho llegeix”. Mentida, escrivim perquè ens llegeixin!

Reprenent el fil, que l’he perdut amb aquesta hemorràgia de sinceritat que m’ha vingut de sobte, penso –com deia més amunt- que hem de pensar en qui ens llegeix. Evidentment, per això intentem fer-nos entendre. Però no sé si sempre tenim en compte que el lector té un nivell intel•lectual que li permet comprendre el que diem sense que li haguem de donar tot mastegadet. Per aquest motiu, perquè és intel•ligent, no cal dir-li que el protagonista posa primer un peu i després l’altre en tots i cadascun dels graons dels dos trams d’escala que van des de la planta baixa fins al primer pis. Amb dir-li que puja al primer pis n’hi ha prou.

I aquest mateix argument serveix per a la repetició de paraules. Per exemple, si a la frase “Conocía a mucha gente de su empresa, pero solo tenía ojos para la secretaria del director de su empresa” li eliminem les tres darreres paraules, qui ho llegeix ho entén igual i la frase queda molt millor, no?

És una pregunta retòrica, no l’he fet perquè responguis. Intel•ligent com ets, hauràs respost que sí, sens dubte.

Trobo que aquesta és una de les gràcies de la literatura, que autor i lector estableixin una complicitat intel•ligent basada en l’empatia del primer amb el segon.

Però, malgrat tot, la repetició és un recurs al qual es pot recórrer, de vegades, per donar força a les nostres paraules: “Cada matí es llevava molt d’hora, per sortir de casa ben despert i amb temps d’arribar a l’estació. Allà estava ara, a l’estació, esperant el tren que passava cada dia a aquella hora.” Sense la repetició, el text té sentit però perd força.

I ara, després d’aquesta digressió, torno a la novel•la. Qüestions estilístiques a banda, l’argument em té intrigat.

Ricard M. Aldea

Imatge i text: @ricardaldea

Article/post 1398 – Vols llegir? – volsllegir.cat