Benvinguts al nou punt d’observació d’El mussol d’Aqualata, el seu creador Ricard M. Aldea us saluda des del -volsllegir.cat-, amb la intenció d’oferir-vos el seu univers de fantasies, ficcions, pensaments o reflexions, que trobareu en el seu blog, on el mussol aporta aquests punts d’observació d’una ciutat, Igualada, on el seu protagonista hi viu. Però, més enllà d’Aqualata i més enllà d’el bosc, hi ha el món, un espai ampli i sense límits clars pel mussol, on tenen cabuda tots aquells temes que no són relatius ni a la seva vida interior ni a Igualada: lectures, pel•lícules, teatre, viatges, etc.

Les formigues no tenen por de Ricard M. Aldea

Després de la novel•la que acabo de llegir, he reprès Tot això ho faig perquè tinc molta por, de l’Empar Moliner.

Abans d’escriure aquest paràgraf, he estat una estona dubtant entre conte irelat. Si no recordo malament, l’Empar –en la presentació del llibre a Igualada- va establir la diferència dient que un relat acaba de manera abrupta i inesperada, mentre que un conte acaba, simplement.

Així, doncs, tornant a l’inici, continuaré el meu discurs dient que el llibre de l’Empar Moliner és un recull de relats. Les històries que ens explica poden agradar-nos o no, però els relats estan ben escrits, i jo, això, ho agraeixo molt. Penso que tots els lectors ho agraeixen.

I ho dic per contraposició al que m’ha passat amb Hormigas en la playa que acabo de llegir. L’argument de Rafa Moya m’ha semblat interessant i ha aconseguit enganxar-me al relat fins al final. Dit d’una altra manera, des del primer moment he volgut saber com seguia la història i he continuat llegint, però ha fallat el nivell narratiu i això fa que el conjunt trontolli.

No estic parlant d’estil. Cadascú té la seva forma d’explicar les coses, la que més s’escau a la seva manera d’entendre-les. L’estil és opinable, pot agradar-nos més o menys, però no és criticable. Estic parlant d’uns mínims que jo m’exigiria si tornés a afrontar de manera voluntària el repte d’escriure una novel•la.

Potser és que jo sóc molt exigent i reviso totes les frases que escric per donar-les-hi la forma que considero més entenedora, col•locant-hi les paraules sense repetir-les quan no és necessari en un ordre que a mi em sembla lògic per facilitar-ne la comprensió a qui llegeix; potser no cal ser tan meticulós i altres escriptors no consideren necessari fer-ho així. I jo ho respecto, jo els respecto. Però francament la meva opinió com a lector és que és una pena perquè el seu esforç surt malparat.

Sempre m’ha agradat llegir. Sempre he escrit com a afició i quan ho faig intento emular a aquells que m’han fet passar bones estones amb els seus llibres i han enriquit la meva manera d’expressar-me. Encara que jo no he publicat mai cap novel•la, ni cap conte, ni cap relat i, per tant, la meva crítica no té cap valor, sé perfectament el que costa enfrontar-se a un full en blanc i escriure un comentari tan breu com aquest, per exemple. Fa uns anys vaig cremar una novel•la que ja tenia molt avançada, de manera que també sé com és de difícil escriure’n una.

Per això em saben tan greu els intents fallits, tot i que també he de dir que per a créixer com a escriptor són necessaris tots els intents.

Ricard Aldea

Imatge i text: @ricardaldea

Article/post: 1403 – Vols llegir? – volsllegir.cat