‘El mussol d’Aqualata’ (Ricard M. Aldea) ens ofereix la narració d’un relat en diversos capítols, que va començar amb la creació literària de 140 caràcters, però com diu el seu propi autor: ‘…la història pren vida i es fa més gran’. En aquest post teniu el cinquè lliurament titulat:  ‘La noia i el saxo. Gaudiu de la seva lectura!

La noia i el saxo (5) de Ricard M. Aldea

Va tardar una estona a adaptar els ulls a la claror encegadora. També hi havia molt soroll en aquell lloc, i una boira espessa i pudent. I un cop va poder distingir el que tenia al davant va pensar que era ben igual als saloons de les pel•lícules de l’oest.

Hi havia molta gent i el xivarri procedia de les converses. Homes i dones parlaven a crits per fer-se sentir. Es recolzaven en una barra llarga de fusta envernissada i lluent. De l’altra banda, dos homes indolents amb davantals negres servien whisky o cerveses. Els clients eren drets o seien en tamborets alts, però també n’hi havia que es besaven enredats en butaques i sofàs d’alguns racons, els gots descansant sobre taules baixes.

Algunes noies vestides amb cosset i faldilles curtes amb farbalans s’esmunyien entre els parroquians per fer arribar les begudes a taules entorn de les quals homes cavil•losos i escrutadors jugaven a les cartes en silenci. Tots els jugadors duien barret i esperons i exhibien armes penjades del cinyell.

Allà dins tothom fumava i bevia.

El xicot havia començat a obrir-se pas en mig d’aquell desgavell. Algunes dones se li insinuaven sense rubor mostrant-li impúdicament els seus encants amb gests obscens. Ell s’enrojolava i deixava anar alguna excusa inconsistent per esquivar-les. Cap d’elles es semblava ni de lluny a la noia que buscava. Avançava amb penes i treballs sense trobar a ningú a qui preguntar per ella. Ningú li inspirava confiança.

De sobte, un home de cabells bruts i embullats, amb una cicatriu mal tancada i molt lletja que li creuava la cara de biaix, es va plantar davant del noi. L’alè li pudia a alcohol. Era evident que anava molt begut, es balancejava i amb prou feines es mantenia dret. El jove era una nota discordant en aquell univers, i per un busca-raons aquell ximplet era una víctima ideal per divertir-se una estona. Però el xicot estava molt decidit a arribar fins al final en la seva recerca. S’havia proposat trobar a la noia més bonica que mai havien vist els seus ulls i no s’aturaria fins a haver-ho aconseguit. De manera que, quan aquell home va atansar-se tant que va posar el nas a tocar del seu, sense dubtar-ho ni un segons, li va etzibar un cop de genoll a l’entrecuix amb totes les seves forces. El borratxo es va plegar en dos i de mica en mica va caure a terra caragolant-se sobre els seus peus.

La sorpresa inicial va donar pas a l’admiració de l’entorn més immediat. “Ha tombat a en Jesse James!”, va sentir que deia algú. Un passadís s’anava obrint al seu pas i alguns li feien palmellades a l’esquena.

Al vagó també hi havia música. Sobre una mínima tarima, quatre músics tocaven jazz completament aliens al que passava al seu voltant. Tocaven bé i el noi va reconèixer My favorite things, de John Coltrane. Va seure a esperar que el quartet acabés de tocar la peça. Llàstima! -va pensar mentrestant-. Aquest virtuosisme es mereix un auditori més selecte.

Davant dels músics hi havia un espai sense taules. Algunes parelles massa carregades es movien sense aconseguir compassar els seus moviments, ni entre ells ni amb la música. Dos homes jeien a terra inconscients i complicaven encara més les maldestres maniobres dels balladors, que ensopegaven amb els seus cossos inerts. Tot plegat era un despropòsit.

El xicot va convidar als músics a seure amb ell i va demanar whisky per a tots. Ell no en prenia mai, però trobava que s’hi esqueia. I de seguida que els ho van haver servit, els va descriure la noia. Cara d’àngel, de pell clara i expressió dolcíssima; cabell llarg tirant a ros i ulls clars.

De quin color? –va preguntar el baixista-. Els ulls, vull dir.

– No ho sé dir! –el noi-. La vaig veure de lluny. No puc precisar aquest detall!

– Jo l’he vista una noia així, però a l’andana d’una estació, quan passàvem.

No hi va haver unanimitat. El bateria havia vist al tren una dona pèl-roja i pigallosa i se n’havia enamorat. Això havia sigut al principi, però ja no l’havia trobat mai més i amb el temps l’havia oblidat. El pianista va confessar no haver vist la noia, però –va dir- coneixia molt bé els sentiments del seu amfitrió. Alguns cops havien passat per la seva vida homes que li havien arrabassat el criteri amb la mateixa virulència. John Coltrane va dir que somiava sovint amb una dona com aquella.

I sense afegir res més, va començar a tocar el saxòfon soprano.

Primer lliurament: El noi de l’Andana

Segon lliurament: La plataforma

Tercer lliurament: El mag

Quart lliurament: La travessia

Imatge i text: @ricardaldea

Article/post 1408 – Vols llegir? – volsllegir.cat