‘Mercadejar’ de Susanna Carpi

Benvolguts lectors,

De la primavera, ja en queda ben poc. Des que va començar, però, dono voltes a una florida especialment delicada que m’ha fet reflexionar: les propostes educatives.

Difícil decisió pels pares trobar-ne la millor. O millor dit: pels pares que podran triar. Trista realitat, crear diferències des del començament de l’educació, quan l’educació hauria de ser la major inversió d’un país per a tots i cadascú dels seus infants i joves.

Igual que si  ens trobéssim en campanya electoral, cada centre intenta atreure l’atenció per vendre el seu producte. Grans pancartes a les respectives façanes, dia de portes obertes, anuncis en furgonetes i diaris…

Mercadeig és la paraula que em ve al pensament.

En què hem convertit l’educació? És això el que volem pels nostres infants? Que el seu futur sigui una mercaderia amb la qual poder comercialitzar? Perquè, és això el que s’està fent, oi?

Els infants són el capital més valuós que té una societat, per això no pot ser moneda de canvi. L’educació ha de ser igualitària per a tothom.

No fa massa llegia en un article, quins són els països on tenen els millors sistemes educatius. Un era Corea del Sud, l’altre Finlàndia. Vaig voler-ne saber més i vaig fer el tafaner.

En el primer, com també en el segon, els professors són molt respectats i només poden ser-ho qui supera proves molt dures. En tots dos casos les escoles són públiques. Els alumnes coreans reben més de 10 hores de classes al dia i fomenten la memorització en tant rebutgen la creativitat. Els alumnes no tenen temps lliure. S’educa en la competitivitat i en una disciplina ferotge. S’humilia i castiga qui no pot seguir el ritme.  Tenen com a lema, que qui no té èxit en els estudis tampoc el tindrà a la vida. Se’ls prepara per seguir el ritme de la societat actual.

Finlàndia està al vessant contrari. Els alumnes tenen 5 hores diàries de classe. No s’escolaritza als infants abans dels 7 anys, edat en què creuen que estan preparats per aprendre. Es prenen l’educació molt seriosament, però també donen importància als jocs i al descans. Eviten la competència i les xifres: no fan exàmens ni tenen qualificacions abans dels 11 anys.

Premien la curiositat i la participació, i la singularitat de cada nen, la consideren un valor afegit. Cap alumne queda endarrerit. Tenen classes de reforç, però a més fomenten molt que s’ajudin entre ells

Conclusió: El nostre sistema educatiu està caducat i tocat de mort per les moltes reformes continuades, per les escoles concertades i per al poc empeny que si posa en trobar-hi solució. Cap on dirigim als nostres nens i joves? Els preparem per al que la societat espera d’ells i segueixin els seus dictats com a borreguets com fan a Corea? O fem un gir de 180 graus i preparem als nostres estudiants perquè sàpiguen  pensar per ells mateixos i així puguin canviar la societat fent-la més justa i humanitzada, com sembla que intenten fer a Finlàndia?

Deixem que els pares puguin exercir el seu dret a triar centre? Públic, concertat o privat? O millor els deslliurem d’aquesta càrrega i apostem de veritat per una educació única, universal, de qualitat i pública, on la igualtat d’oportunitats sigui una realitat i no una ficció?

No haver de triar, també hauria de ser un dret, sobretot, si tenim la tranquil·litat que cada nen i jove, serà ben atès i educat sigui quina sigui la seva condició i capacitat.

Reflexions d’una formiga (Susanna Carpi)

volsllegir.cat incorpora les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi,que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post 1414 – Vols llegir? – volsllegir.cat