‘DENIGRANT’

REFLEXIONS D’UNA FORMIGA / SUSANNA CARPI

Benvolguts lectors,

Acabo de firmar una petició de Change.org, a través d’Internet, com  moltes d’altres que firmo. Aquesta vegada és per la imatge que es presenta de la dona en revistes com Vogue. Realment les fotografies són denigrants.

Mostren dones deprimides, dèbils, boges, cansades, doblegades, consumides, malaltes, empetitides, abatudes, derrotades, drogades, patètiques, enfonsades, infelices, esquelètiques… i podria seguir fins a cansar-me. Són imatges al servei de la societat masclista en que vivim. Cal no oblidar però, que la societat som tots: homes i dones. I que la responsabilitat ha des ser compartida.

La visió de tanta degradació m’ha tocat la fibra i m’ha fet bullir la sang.

Però després de fer-ho, m’he enfadat amb mi mateixa com a dona per permetre el que estem permetent. Fins quan deixarem de sentir-nos víctimes i començarem a comportar-nos com el 50% de la humanitat? Quan entendrem que el problema som nosaltres i no el masclisme? Quan deixarem de demanar i  exigir igualtat en lloc d’agafar-nos-la? Hi ha coses que no es poden demanar ni exigir, perquè la solució no està a fora, sinó a dintre de cadascuna de nosaltres. Com a dones i com a col·lectiu.

Perquè, sabeu el que em fa més mal? La nostra incapacitat per estimar-nos i respectar-nos. Encara esperem que els homes siguin els qui capgirin la situació? Fer-ho és tornar al paternalisme més absolut i retrògrad.

Realment no creieu que ja és hora d’agafar les regnes de la nostra vida i començar a estimar-nos pel que som i no pel que volen que seguim sent?

Les dones som cícliques com la Lluna, com tot el que passa a la Terra. Per què ha de ser  dolent ser-ho? Si no ho fóssim, hi hauria vida al nostre planeta? No.

La verdadera dona és com un oceà de misteris per descobrir. És un cor que batega per si mateix, en bondat, en respecte, en seguretat, en força, en intel·ligència, en amor. La que mira la seva vida de manera generosa i que no deixa que li empresonin l’ànima. És la polaritat de tot el masculí.  La que se sap diferent, no inferior.

És la que escolta als altres, però que al mateix temps, es tracta a ella mateixa amb respecte i que sap valorar la resta de la humanitat i tot el planeta, com a un tresor en evolució constant.

El potencial de les dones i de tot el femení, és infinit. Ja n’hi ha prou de queixar-nos sense posar-nos en acció. Cal despertar consciències cap al més sagrat i diví. Imprescindible però, començar per les nostres.

Per acabar, el que més m’entristeix, no és veure com es comporta la nostra societat, sinó, veure com les mateixes dones som les  pitjors depredadores de la  femineïtat i de tot el femení: en lloc d’alimentar la nostra saviesa ancestral i compartir-la, ens esforcem a competir amb els homes en una cursa que només ens porta a la destrucció.

“No hi ha cap càrrega més pesant que un potencial no acomplert. 

Charles Schulz

Text i imatge: Susanna Carpi

volsllegir.cat us ofereix les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post: 1440 – Vols llegir? – volsllegir.cat