EL FOLLET DEL BOSC / ANNA CARRETERO

‘EL DIA DEL TEU ANIVERSARI, NÚRIA. ARA VENIM…’

A les 6 menys 10 de la tarda passo a recollir el teu pare. L’escena és un clàssic. Fa uns quants anys que quedem tots 4 per anar a veure’t el dia del teu aniversari.

Cinc minuts abans he recollit a la tieta Julita que m’esperava al carrer i cinc minuts abans a la meva mare, que també molt puntual s’esperava davant el portal de casa seva. Poso la mà al foc que tant una com l’altra estaven a lloc abans de l’hora.

Aparco davant de la que havia estat casa teva i surto del cotxe per anar a buscar el tiet Josep. La porta de reixa mig oberta i ell esperant-se al petit jardinet de la casa amb cinc roses fetes un ram, les que més t’agraden, les de color rosa dolcet, les del roser que vas plantar fa anys quan encara vivies aquí.

En veure’m s’atansa cap a mi amb les flors a una mà i el bastó a l’altra. En aparença se’l veu força eixerit, però sé que per dins la vida li pesa i la solitud també. Darrerament ha perdut molta vista i el seu caminar es feixuc, jo diria que també és pel pes d’altres vides que porta al damunt. Li faig dos petons. Ens trobem menys del que voldria, un cop l’any segur, tal dia com avui.

L’aire condicionat del cotxe no funciona, haig d’anar a la Renault perquè carreguin el gas. M’ho apunto per fer-ho aquesta setmana. Estem a principis d’estiu i la calorada ens té a ralentí. El termòmetre del cotxe marca 32 graus a l’exterior. No és gens recomanable, més aviat una temeritat, treure la gent gran a les 6 de la tarda d’un mes de juliol amb aquest sol de justícia que ben bé sembla que ens aixafi el cap. Tinc por que a algú li agafi un cop de calor o alguna cosa per l’estil. La mare és la més joveneta dels tres, aquesta primavera va fer els 80 i els altres dos li porten uns quants anys d’avantatge. Quan els tinc a tots tres amb els cinturons cordats, les finestres abaixades i a punt per marxar, em vens al cap i sé que si ens poguessis veure per un foradet, et faries un tip de riure de la fila que fem. Tota l’operació ha durat uns 10 minuts, amenitzada per queixes a tres veus de lo atrotinats que estan, etc. El de sempre.

Pujo al cotxe i dic – Un moment! Encara hi som tots aquest any, oi? Ens agrada trobar-nos per anar a veure la Núria, oi? Doncs les cabòries les deixeu aparcades una estona allà on vulgueu que ja anem prou carregats al cotxe. I ens posem en marxa.

Arribem a lloc. A l’esplanada uns quan arbres projecten una raquítica ombra i aparco com puc per protegir el màxim el cotxe de la solejada, el meu desig acaba sent ridícul perquè són quatre les fulles que fan ombra, però psicològicament fa el seu efecte. L’operació d’abans ara la fem a la inversa. Ajudo als tres a baixar del cotxe. Sort que no hem de caminar gaire. L’única que no necessita bastó és la Julita, el tiet Josep i la mare, sí. L’hora és quieta. A càmera lenta ens allunyem del cotxe a ritme del so estrident de les cigales.

Per fi ens retrobem. Estàs preciosa. Un garbuix de sentiments s’escapen de tots els cors voleiant per l’arrossegada tarda d’estiu. Nostàlgia i tristesa pel temps que ha passat i també altres emocions mal entaforades que no troben per on obrir-se pas. T’has emocionat quan has vist el ram, les roses, les teves. Senzilles i discretes. Boniques. Ara que hi penso, són el teu reflex. Tu ets així.

M’agrada estar a soles amb tu encara que sigui una estoneta i parlar de les nostres coses. Aprofitant que ells tres seuen al banc (sota una ombra) per fer petar la xerrada, nosaltres enfilem el caminet. Una cadència d’altres temps marca les nostres passes i com un salt d’aigua cristal·lina torno a escoltar el teu riure franc i de sobte gotes minúscules plouen del no-res.

Al cap d’una estona, tornem. Jo m’acosto al banc on el Josep, la Julita i la mare segueixen posant-se al dia.

Anem?, dic jo. En un quart d’hora tanquen el cementiri.

S’aixequen i marxem. Amb una mirada infinita, inabastable el teu pare deixa un altre tros del seu cor fet miques i s’acomiada de tu.

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1450 – Vols llegir? – volsllegir.cat