EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘ERNIE, GABO I JO’

El vaig comprar fa 9 anys incitat per una ressenya al diari i ahir el vaig recuperar del prestatge on el vaig posar aleshores. Com ja hauràs suposat es tracta d’un llibre; avui he començat a llegir-lo.

El que hi ha primer de tot és un pròleg de Gabriel García Márquez. Evocació li diu ell. Evocació o pròleg resulta una breu lliçó sobre la figura d’Ernest Hemingway i la seva obra. I, a continuació, vénen els Cuentos, que és com es van titular aquí The First Forty-Nine Stories, una selecció de relats de Hemingway feta per ell mateix, publicada originalment el 1939.

En la seva evocació, García Márquez afirma que allò que confereix misteri i bellesa als contes de Hemingway és “la impresión que causan de que algo les quedó faltando”, en contraposició al que els passa a les seves novel•les, que “parecen cuentos desmedidos a los que sobran demasiadas cosas”.

Jo no sé què és el que em captiva de la manera de narrar de Hemingway. Ni en sé prou, ni sóc prou llegit. No disposo de suficients elements per a opinar, però, digue’m tu què et sembla això?:

“Madrid está lleno de chavales que se llaman Paco, que es el diminutivo de Francisco, y por Madrid corre el chiste de un padre que va a Madrid e inserta un anuncio en la sección de “Clasificados” de El Liberal, que dice: PACO, REÚNETE CONMIGO EL MARTES A MEDIODÍA EN EL HOTEL MONTANA, TODO ESTÁ PERDONADO. PAPÁ, y que hay que llamar a un escuadrón de la Guardia Civil para dispersar a los ochocientos jóvenes que han contestado al anuncio. Pero nuestro Paco, que trabaja de camarero en la pensión Luarca, no tenía padre alguno que le perdonara, ni nada que el padre le tuviera que perdonar. Tenía dos hermanas mayores que eran camareras de planta de la Luarca, y que habían conseguido el puesto por ser del mismo pueblo que una antigua camarera de la Luarca que había resultado ser muy hacendosa y honesta, lo que dio un buen nombre al pueblo y a sus productos; y esas hermanas se habían pagado el viaje en autobús hasta Madrid y habían conseguido ese empleo como aprendizas de camarera. Paco era de un pueblo situado en una zona de Extremadura en la que las condiciones eran increíblemente primitivas, la comida escasa y las comodidades desconocidas, y él había trabajado duro desde que tenía memoria”.

No et sembla genial? A mi sí, a mi m’ha agradat molt aquesta arrencada; en unes poques línies fa una descripció del Madrid que va conèixer per situar al lector en el context del relat que comença.

Hemingway explicava a George Plimpton de The Paris Review, en una entrevista la teoria de l’iceberg que ell aplicava a la seva creació literària. En mostrava només una vuitena part del que volia explicar i n’amagava les set parts restants per aportar solidesa a la naracció. Deia: “He intentat eliminar tot el que no sigui necessari per a transmetre una experiència al lector”. Es tracta, doncs, que el lector posi alguna cosa de la seva part, que es pregunti, imagini i dedueixi; que n’ompli els forats, que posi els detalls, que afegeixi el text no escrit.

Ja friso per trobar-me amb els seus relats considerats com a millors: Las nieves del Kilimanjaro, La breve vida feliz de Francis Macomber, Colinas como elefantes blancos, Gato bajo la lluvia, Los asesinos, Hoy es viernes, Diez indios. Com pots veure són uns quants els contes etiquetats com a excel•lents i imprescindibles pels que hi entenen.

“Ahora ya nunca escribiría todo lo que no había escrito porque pensaba que no sabía lo suficiente para escribirlo bien. Bueno, ahora tampoco tendría que fracasar en su intento de escribirlo. A lo mejor es que nunca podrías escribirlo, y por eso demorabas y aplazabas el comienzo. Bueno, ahora ya nunca lo sabría”, pensa en Harry, protagonista de Las nieves del Kilimanjaro.

Aquest és un fragment que ha ressonat dins les meves entranyes en llegir-lo, per això el reprodueixo. Però també l’hi he posat aquí perquè d’alguna manera reflecteix l’obsesió de Hemingway per la perfecció, per expressar-se d’una manera simple i entenedora. I vertadera, sobre tot vertadera, perquè “tot el que s’ha de fer és escriure una frase vertadera”.

García Márquez confessa que, en la seva època de París, els seus dos mestres eren Faulkner i Hemingway, a qui va veure un dia passejant amb la seva esposa pel bulevard Saint Michel. Diu que va ser el primer i únic i fugaç cop que el va trobar, i que el va saludar des de l’altra banda del carrer. Doncs bé, el colombià afirma que la influència de Hemingway és la que més ha tingut a veure amb el seu ofici d’escriptor, “no solo por sus libros, sino por su asombroso conocimiento del aspecto artesanal de la ciencia de escribir”. I ens remet a l’entrevista ja esmentada que George Plimpton li va fer, en la qual Hemingway va dictar unes quantes sentències magistrals.

1. La comoditat econòmica i la bona salut són convenients per escriure.
2. Una de les dificultats més grans d’escriure és la d’organitzar bé les paraules.
3. Quan costa escriure, és bo rellegir els llibres propis per recordar que mai no va ser fàcil.
4. Es pot escriure a qualsevol lloc sempre que no hi hagi ni visites ni telèfon.
5. Sempre que es deixi a temps, no és cert que el periodisme acabi amb l’escriptor, sinò tot el contrari.
6. Un cop que escriure s’ha convertit en el vici principal i el plaer més gran, únicament la mort pot acabar amb ells.
7. L’escriptor només ha d’interrompre la feina del dia quan ja sap com començarà l’endemà.

En relació a aquesta darrera afirmació, l’autor de Cien años de soledad diu:“No creo que se haya dado jamás un consejo más útil para escribir. Es, ni más ni menos, el remedio absoluto contra el fantasma más temido de los escritores: la agonía matinal frente a la página en blanco”.

Gabo no és l’unic a donar-li la raó.

@ricardaldea

Text i imatge: Ricard M. Aldea

Sou al punt d’observació d’El mussol d’Aqualata, el seu creador Ricard M. Aldea us saluda des del -volsllegir.cat-, amb la intenció d’oferir-vos el seu univers de fantasies, ficcions, pensaments o reflexions, que trobareu en el seu blog, on el mussol aporta aquests punts d’observació d’una ciutat,Igualada, on el seu protagonista hi viu. Però, més enllà d’Aqualata i més enllà d’el bosc, hi ha el món, un espai ampli i sense límits clars pel mussol, on tenen cabuda tots aquells temes que no són relatius ni a la seva vida interior ni a Igualada: lectures, pel•lícules, teatre, viatges, etc.

Article/post 1456 – Vols llegir? – volsllegir.cat