EL FOLLET DEL BOSC  – Anna Carretero

‘LA POR ASSEGUDA A LA CADIRA’

Fa uns mesos la mare va estar a punt de morir. No un cop, sinó tres en un període de dos mesos i escaig.

– Mama, digues-li al cor que bategui una mica més, que no s’aturi.

Paraules dites a cau d’orella mentre travessàvem la porta d’urgències de Bellvitge. Corria agafada a la llitera que la transportava. Corríem perquè una vida s’aturava, la seva i jo no anava sola, agafada de l’altra la mà la por m’acompanyava.

Aquells dos mesos i escaig tota jo estava centrifugadíssima dins l’espiral que una por primària havia posat en moviment aquell 22 d’agost, amb una marxa més aquell 10 de setembre i a la màxima potència el dia que li vaig  xiuxiuejar paraules dolces al seu cor, aquell 30 d’octubre.

Un estat de pànic permanent i de solitud, aquella que és inherent al ser humà i que jo defineixo solitud d’ésser. Malgrat la companyia i l’afecte de la gent que m’estima, la por és meva i el solc dins el meu pit també. Intransferible. I les nits d’aquells dies marcades per una obsessió que s’instal·là entre el son i jo. Por que sonés el maleït mòbil a qualsevol hora de la matinada i que esmicolés no només el silenci sinó també la vida.

Amb el pit esclafat per sobrepès d’ansietat i a punt d’ofegar-me, una nit d’aquelles el meu company em va fer un regal en forma de paraules i així ho dic perquè el que em va dir em va servir i serveix encara com ancoratge:

– No fugis de la por. Mira-la. Digues-li que saps que hi és però que ara no pots estar per ella. La fas seure prop teu. A suficient distància perquè no t’engrapi i t’engoleixi dins l’espiral.

Aquells dies vaig tenir tantes oportunitats per fer aquesta pràctica de vida que amb constància, engrunes de serenor i consciència vaig anar aprenent. Visualitzava la por asseguda al meu costat o caminant amb mi o per allà on jo estigués i a força de practicar me n’he sortit a vegades, no sempre. Podríem dir que progresso adequadament. Encara en pràctiques.

Les situacions dures, complicades i doloroses s’han de viure perquè no hi ha dreceres. Gestionar emocionalment el moment. Sona tan bé aquesta frase però quan alguna cosa et desgavella la vida no saps ni per on començar. Identificar el neguit. A veure, que vol dir això? El neguit com a resposta directe a l’impacte o el neguit que ha ressonat en algun lloc on reposa una por antiga i l’ha amplificat? Bona la pregunta perquè són coses diferents i les conseqüències també.

La por que ressona en un dolor enquistat del passat es pot transformar en un monstre inconscient. Amb el temps agafa forma de vida morta solidificada a la paret d’un cau fosc i pudent. Quantes vegades hem obert la porta d’aquest cau? No m’atreveixo a dir, a entrar-hi. No mirar. No saber. No sentir. Un dia alguna cosa molt gruixuda ens obligarà a entrar perquè no hi haurà cap més altre lloc on anar.

Ja fa temps que estic rascant la paret.

Després de l’episodi d’aquells mesos d’hospitals, vaig canviar el to del meu mòbil. Cada cop que sonava un ressort amagat en algun lloc del meu cervell s’activava i em transportava in situ a aquelles terrorífiques nits. Això va ser de fàcil solució. Uns mesos més tard d’aquella tardor seguim en la línia. Dos episodis més. El darrer, una aturada cardíaca que es va endur a la mare durant els 8 minuts més llargs de la meva vida. Després va tornar sencera de cap i el batec de vida penjant d’un fil.

La por i jo érem allà.

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1472 – Vols llegir? – volsllegir.cat