EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘EL SENYOR POBLET’ -1-

Que ell recordés, era el primer dia que semblava realment de tardor. Havia plogut i el cel encara era cobert per núvols que tenyien de gris les primeres clarors d’aquell dia d’octubre. Feia fred, era molt d’hora encara.

El senyor Poblet acabava d’obrir la finestra del seu dormitori i mirava enfora. Des de la seva planta baixa no veia el carrer, li ho impedia la tanca del pati posterior del bloc. Però els arbres de la plaça que hi havia més enllà, regalimaven aigua i ell ho podia veure gràcies a la llum dels fanals, que eren encesos.

Els carrers deuen ser molls i amb aquesta humitat tardaran a eixugar-se –va deduir.

Passava de la seixantena. No era un ancià, però era conscient que començava a ser gran per molt que el seu aspecte fos el d’una persona més jove. Així pensava el senyor Poblet que el veien els altres, més jove del que era en realitat. Si més no això li havien dit en més d’una ocasió. Però, tan si era veritat el que li deien els altres com si no ho era, el cert és que ell sentia que els anys, implacables, ja feia temps que li estaven passant la seva peculiar factura.

Mal dia pels meus ossos! –va pensar.

Les articulacions li grinyolaven i li feien mal. En llevar-se al matí, cada dia li costava més estona recuperar la verticalitat de l’homo sàpiens que era. I, durant el dia, cada cop que s’estava assegut una estona, ja fos a taula, al sofà o al cotxe, patia de valent abans no aconseguia escalfar de nou les frontisses. En una de les visites de compromís que feia regularment a la seva doctora, la metgessa havia sentenciat que l’artrosi era la seva herència per part de mare.

– Pobra dona, quina cosa d’anar a deixar-me en herència. Amb una mica d’afecte n’hi hauria hagut prou, mama! -li deia sovint, sorneguer.

El senyor Poblet mai no havia retret a la seva mare tenir artrosi com ella, però l’afecte el trobava a faltar. No recordava que quan era petit se l’hagués assegut a la falda ni una sola vegada per explicar-li un conte; la mare no era d’explicar contes. Ni recordava que mai l’hagués acaronat, per mostrar-li el seu afecte. La mare no era de fer petons ni abraçades, la mare no mostrava les seves emocions, no en sabia: la mare havia estat interna amb les monges fins que va tenir “edad de merecer”, rebent la seva educació per convertir-la en una senyoreta. La mare ara ja feia uns quants anys que era morta. I ell feia temps que l’havia perdonat, que no li tenia en compte l’afecte que no havia rebut d’ella.

El senyor Poblet acabava de llevar-se i encara anava en pijama. Estava agafant fred. Abstret en els seus pensaments s’havia estat a la finestra més estona del que era habitual. Va deixar-la oberta per ventilar l’habitació mentre seguia amb les seves primeres rutines del dia.

Vivia sol en un pis petit. Suficient per a ell, que no rebia visites. Una cuina, un bany, el menjador i el dormitori. En un racó del dormitori, a tocar de la finestra, tenia una petita butaca, on li agradava seure a llegir a la llum del dia, i un escriptori, on descansava l’ordinador que feia servir per escriure. Aquell era el seu paradís. En ell estant era feliç amb les seves coses. Fins i tot havia instal·lat un equip de música que tenia engegat tothora, des de tan bon punt com es llevava. Li agradava sentir música suau i tranquil·la, música que no el destorbés quan llegia o escrivia, i per això tenia seleccionades a l’ordinador unes quantes emissores d’internet que emetien músiques d’aquells estils i les anava alternant, per a no avorrir-les.

Podria haver prescindit del menjador, ja que amb prou feines el feia servir per mirar alguns partits de futbol, esport al qual havia jugat quan era jove i que encara li agradava. Fora d’això, i d’alguna pel·lícula que a priori pensés que podia interessar-li, no engegava la televisió ni per mirar les notícies.

De vegades les veia, és clar, quan les ensopegava. Aleshores no les defugia i, més o menys anava estant informat de les coses que passaven al món, però ja feia temps que s’abstenia de consumir activament notícies com havia fet tota la vida. Se sentia fastiguejat, decebut per la mediocritat i la hipocresia dels polítics i per l’estupidesa d’uns votants que s’entestaven a votar sempre als mateixos representants que havien plomat al país i l’havien abocat a la fallida i a un carreró sense sortida.

Ara només aspirava secretament que el petit país on havia nascut i on vivia, aconseguís la independència del país “de charanga y pandereta” que un dia se l’havia annexionat fent ús de la força. I ho desitjava no tant perquè confiés més en els polítics d’aquí que en els d’allà, que no hi confiava, com perquè creia més en el seny dels seus paisans i pensava que, tard o d’hora, aquest seny acabaria imposant-se. I això el feia concebre esperances que es podia construir una societat que, en ser més petita i assenyada, seria més governable i justa i solidària i moderna, en consonància amb la vàlua i la laboriositat de les seves gents.

Amb el primer cafè del dia a les mans, pensava que, malgrat que es tractava d’un projecte molt engrescador, li feia molta mandra participar-hi activament. N’estava a favor, és clar, però des de la rereguarda, passivament, no com quan era jove que sempre estava disposat a sortir al carrer i exigir el que fos. Potser era perquè se sentia molt cansat. I, quan hi pensava, acabava convençut que la vida l’havia portat a un nivell de desencís que neutralitzava les seves magres energies, un nivell de desencís tan profund que ja mai no recuperaria la il·lusió que sempre havia tingut, la fe que sempre és possible canviar i millorar les coses. Havia traspassat el punt de no retorn.

En el moment actual de la seva existència estava convençut que la humanitat no té remei i que al món no l’arregla ni déu. Però també pensava que, malgrat tot, a la vida hi ha persones bones, persones que valen la pena. El problema consistia a trobar-les. Trobar a algú en qui confiar, a algú a qui poder considerar un amic. Trobar a algú que es mantindria al teu costat i et pararia l’orella per escoltar-te quan et caldria parlar, a algú que t’oferiria l’espatlla perquè ploressis quan et caldria plorar. No li semblava una tasca fàcil, ara que ell se sentia tan sol.

I aleshores el senyor Poblet va mirar de nou per la finestra. La xemeneia era allà, sempre ferma i esvelta, com un custodi fidel, confident de les seves cabòries, testimoni dels seus patiments. Comprovar la seva presència cada dia era ja un ritual tranquil·litzador.

Continuarà…

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1492 – Vols llegir? – volsllegir.cat