EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘EL SENYOR POBLET’ -2-

Vist el dia que es presentava, el senyor Poblet va decidir que no sortiria de casa. Tenia el rebost ben proveït i no li calia exposar els seus ossos a la humitat que saturava l’ambient. A més, ell mai s’avorria a casa, sempre trobava coses a fer. La seva era una vida voluntàriament rutinària. Les rutines l’ajudaven molt, sobretot a mantenir a ratlla, sense que se li acumulessin, aquelles coses que hom ha de fer encara que no t’agradi. Des que l’havien prejubilat feia cinc anys, els dies tenien més hores, per ell. I, per omplir-les, entre altres, s’havia fet el propòsit de fer a poc a poc el que hagués de fer, de fer-ho tot amb la parsimònia que requereix la feina ben feta. Més que mai, ara que podia més que mai. Volia sentir-se viu i viure intensament tots els moments de la seva vida, fins i tot els més insignificants. I això passava per la calma i per la lentitud. Calia no fer res de manera automàtica, prendre plena consciència dels tots seus actes. Es tractava de donar protagonisme a la consciència, que ella agafés les regnes de la seva vida i prengués les decisions.

El dia abans tocava fer la bugada, eixugar-la i recollir-la, cada cosa al seu moment. I a això s’havia dedicat. Si algú l’hagués vist estendre i recollir la roba hauria dit que executava un ritual i que ho feia amb devoció reverencial. Es movia de la mateixa manera com actuava un capellà al llarg dels diferents passatges de la missa. Ell n’era conscient. De fet, el senyor Poblet sempre havia sigut una mica més lent que els altres a l’hora de fer les coses; es tractava, simplement, que les coses li agradaven ben fetes. Però, malgrat la seva suposada lentitud, quan calia canviar de ritme i accelerar el pas, també era capaç de fer-ho, però ho feia amb sentit, en la mesura justa perquè la rapidesa no li fes cometre errors. Ell sempre havia pensat que la feina calia fer-la a consciència, que si no tenies errades, després no havies de perdre temps esmenant-les ni te n’havies de penedir d’haver-les comés. A la feina sempre, sempre, havia actuat d’acord amb aquesta màxima.

Ens equivoquem encara que no ho volem, així que no cal propiciar tenir més errors. Treballar bé només costa una mica més de temps que fer-ho malament i, al final, és més rendible –argumentava sempre, davant els comentaris burletes dels seus companys.

Segons la seva planificació setmanal, avui tocava planxar. Si no havia de dedicar més d’una hora a eliminar la pila, planxar la roba era una cosa que agradava al senyor Poblet. Planxar li mantenia les mans ocupades, però li permetia tenir la ment lliure i pensar en les seves coses. Li agradava fer-ho fins al punt que, de vegades, es lamentava de fer tan poca roba que només li calgués planxar un cop per setmana. Però aquest era un inconvenient associat al fet de viure sol i ell sabia que no tenia remei. Si més no, de moment.

Planxant solia resoldre petits problemes que se li presentaven. I planxant la roba també solia trobar la manera de desentortolligar algun relat que tingués en curs que se li resistís. O s’inspirava per escriure algun de nou. O li venien al cap records del passat. Fent anar la planxa entre núvols de vapor, sovint se sentia com l’Aladí quan fregava la llàntia.

Al senyor Poblet li agradava escriure i a escriure dedicava part del seu temps. No era res important, coses que se li acudien que escrivia per passar l’estona i penjava en el seu blog. Però ara mateix, entre camisa i camisa, li havia vingut al cap com aquesta afició estava molt relacionada amb la separació de la seva esposa. Escriure sempre li havia agradat; de fet li venia de lluny doncs, acabat el batxillerat, havia arribat a matricular-se en la facultat de periodisme. La vida, però, el va portar per altres camins i es va casar sent molt jove, va tenir dos fills i va haver d’oblidar-se de ser periodista després de dos cursos.

Els seus dos fills ja eren majors d’edat quan va reaparèixer la seva vocació, tant temps oblidada. Havien passat molts anys, ara ell en tenia 50, però la il•lusió per escriure va irrompre amb força i es va proposar el repte d’escriure una novel•la. No tenia cap preparació, però estava molt convençut i il•lusionat. Per aconseguir-ho, va començar per crear-se un espai propici en el seu domicili, un racó amb una taula i un ordinador, allunyat de la sala d’estar i de les habitacions, similar al que ara tenia al seu dormitori, on es concentrava només en la seva novel•la, aïllat de la família i de la resta del món. També va organitzar el seu temps de manera que dedicava dues hores diàries al seu projecte. Això anava en detriment del seu descans, però amb il•lusió, disciplina i constància anava avançant en el seu propòsit. I ja portava escrita la meitat de la seva novel•la, segons calculava, quan va arribar el dia de la gran catarsi.

Era una cap de setmana de principis d’estiu i va caure a les seves mans una entrevista que li feien a Jorge Martínez Reverte, escriptor i periodista, arran de la publicació del seu darrer llibre de caire històric. En un moment determinat, li preguntaven si el seu personatge Gálvez, el periodista que protagonitza una sèrie de 5 novel•les, era el seu àlter ego. I Martínez Reverte responia que sempre hi ha alguna cosa de l’autor en els seus protagonistes, però que, en aquest cas, Gálvez no era exactament el seu àlter ego. Aquesta pregunta i la seva resposta van ser com una revelació pel senyor Poblet, ja que en aquell precís moment es va adonar que ell no era ell, sinó el protagonista de la seva novel•la, que estava reflectint en el personatge la persona que ell havia sigut abans de fer totes les renúncies que havia fet al llarg del seu matrimoni. Mentre escrivia, havia estat fent el contrari que tots els escriptors; no havia creat un àlter ego sinó que s’havia descrit a si mateix. Havia inventat una vida fictícia per viure-la i ara, el seu personatge l’increpava des de les pàgines escrites i li exigia una explicació convincent. Un cop païda la descoberta, el senyor Poblet va decidir tres coses: una era reconstruir-se com a persona, cosa que portaria el seu temps. Les altres dues podrien ser més immediates. Primer va cremar la novel•la i, poques setmanes després, havent reunit el coratge que sempre li havia faltat, va demanar el divorci a la seva dona.

El senyor Poblet n’havia estat profundament enamorat. Però al cap d’un temps de casats, ella havia començat a canviar fins a esdevenir la persona malaltissa, histèrica i pusil•lànime dels últims anys, al costat de la qual la vida resultava esgotadora, opressiva i asfixiant. El senyor Poblet, però, tenia en aquells moments mala consciència; tenia la sensació de deixar-la desemparada, perquè ella no treballava des de feia anys, i se sentia culpable. La generosa proposta econòmica del senyor Poblet era immillorable, literalment, i qui havia estat la seva esposa fins aleshores no va tenir cap dubte i la va acceptar. La promesa secreta de venjar-se devia ser la cirereta d’un pastís molt desitjable.

De manera que, amb una mà al davant i una altra al darrere, com es diu col•loquialment, i amb l’obligació d’atendre el pagament de deutes encara vigents contrets durant els últims temps de matrimoni, el senyor Poblet va buscar-se un lloc on viure i començar una nova vida. Quan va tornar al seu domicili dels últims trenta anys per agafar les seves pertinences personals, tots els mobles havien canviat de lloc i no va trobar ni una sola fotografia seva, ni sol ni amb els nens; només va poder agafar la seva roba, amuntegada de qualsevol manera en una capsa de cartró. La seva exdona havia començat la seva croada particular, una campanya sistemàtica per esborrar el seu rastre.

Acabava de penjar l’última peça planxada i es disposava a guardar a l’armariet del pati la post i la planxa. El dia continuava gris i trist i la xemeneia encara hi era.

Accès al capítol -1-

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1496 – Vols llegir? – volsllegir.cat