EL FOLLET DEL BOSC amb Anna Carretero

‘LA SEGONA PELL’

Està afamat. El seu ego té gana i l’home l’alimenta amb la seva pobresa d’esperit i la por dels altres. No sap en quin moment va començar a ser pobre. Té un desfici per omplir el seu forat i ho fa de manera barroera amb parracs d’inconsciència que el duen a ser el que no és per sentir-se algú. Però això només ho fa a la feina. La seguretat impostada quan porta el vestit del poder (a mida, estret o balder) el fa sentir compactat com un ésser sencer. El rang, així el van educar, serveix per manar als de sota. Aquesta és la gràcia, si no, què?, malaguanyat estatus.

Però no tot el dia va vestit igual. Quan arriba a casa se’n posa un altre (de vestit). Aquest li queda exactament a la mida. Ha tingut molts anys per anar-lo ajustant. Ara una pinça aquí, entrar una costura allà, escurçar vora, anys més tard deixar anar la costura que abans havia entrat i ara, és com una segona pell que el fa sentir com un cuc i aquest sentir se li posa a dins com un fred que sacseja de petits tremolors el seu escardat ego. Se sent desgraciat.

La Clara, la seva dona,  sempre li deia que havia fet sort casant-se amb ell. Els seus pares i els d’ell  es coneixien, no molt, però pertanyien a famílies amb pedigrí, aquelles coses de les ciutats de províncies.  Encara avui hi ha gent que quan coneix algú pregunta de quina casa és per situar-lo i situar-se, per mirar-lo des de dalt o des d’igual. Sovint només queda el nom i la història, però també serveix. I es van casar perquè tocava i van tenir fills pel mateix motiu. Una vida feta a mida.

Ell es va posar el vestit net-maco-i-polit,  el mateix vestit que el temps ha anat esparracant per virulències internes que agafaven formes punxegudes. Punxes. Discussions, retrets, mentides, menyspreu, dolor, somnis esberlats, culpabilitat, mesquinesa, frustració, tristesa, decepció. La Clara i ell eren el màxim exponent del quedar bé  i es van esforçar molt i molt perquè l’embolcall de la seva vida matrimonial fos sempre net-maco i polit. Es van esforçar tant!, que després de 18 anys i dos fills adolescents, calcomanies dels progenitors, estaven extenuants. Les formes es van anar perdent i quan els éssers se senten poca cosa i fracassats; ataquen, mosseguen, escupen i sotmeten al feble per sentir-se forts.  A la Clara, la ràbia la rossegava sempre per dins i a ell li va adjudicar el paper de feble i quan se’n va adonar ja feia temps que es deixava maltractar per ella.

Amb els anys l’home es va anar difuminant i quan es despullava no podia resseguir la seva perifèria. No sabia qui era. En algun moment del viure es va començar a perdre i també amb aquest perdre’s va deixar anar el fil del sentit de la seva existència. Ara se sentia sencer i definit només  quan es posava un dels molts vestits que tenia, tants com rols interpretava cada dia. Un dels que més li agradava era el de ‘motero’ quan de tant en tant sortia ben guarnit per anar a passejar amb la seva custom. Quina sensació la de ser mirat i envejat! La sortideta li satisfeia momentàniament aquella fam. El miratge s’esvaïa quan creuava la porta de casa. Era un home fet de miques.

Malgrat tot, un bri de consciència brillava de tant en tant com un fanalet dins la seva l’ànima. L’havia albirat fugaçment i quan ho feia, alguna cosa que no s’explicava l’empenyia cap endins, direcció a la llum, direcció contraria a l’armari dels vestits. Inèrcia. Tornava a resseguir les mateixes petjades de passes fetes milers i milers de vegades pel camí de sempre, conegut i també tortuós, fosc i traïdor. Resistència. Sap que ningú li posa una pistola al pit, sap que pot decidir, sap que se’n pot sortir. Sap, sap, sí. Té pànic de deixar aquesta pell.

Un matí s’aixeca del llit, va al quarto de bany, es treu el pijama i la nuesa difuminada el va aterrir com sempre, però no exactament com sempre, entra a la dutxa …

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1498 – Vols llegir? – volsllegir.cat