EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘L’HOME DE L’ASCENSOR’

Són les 7 de la tarda i és fosc. Els homes de la família no tardaran a arribar, Mentre els esperen, les dones acaben els preparatius del sopar que tradicionalment reuneix a tota la família a casa dels McCormik. Els nens juguen amb les seves maquinetes o miren la televisió a la mateixa sala on la Clàudia s’escolta a l’avi asseguda a la seva falda. La Clàudia és la més petita dels néts del senyor McCormik i li encanta que l’avi li expliqui coses que ell inventa per a ella. Però és la nit de Halloween i la Clàudia li ha demanat que li expliqui la cosa més esgarrifosa que mai li hagi passat.

El senyor McCormik és a la seva butaca a tocar de la llar, on el foc crema, i diu:

“Jo era molt jove i havia començat a treballar en un petit taller familiar dedicat a la fabricació de cargols. L’amo es deia Smith. Ja era gran i havia començat a preparar la seva retirada deixant la direcció del negoci a les mans dels seus fills”.

“En Matt era el més gran i era alegre i extravertit. Per això el senyor Smith li va dir que es dediqués a vendre. L’Edward era un excel·lent mecànic, però era molt tímid i devia ser per això que el seu pare el va posar al davant del taller”.

“La Cecília era riallera i bonica i em tenia enamorat. Era la filla més petita dels Smith. En aquells anys les noies no treballaven i molt menys si eren les filles de l’amo, però la família Smith tenia la casa al costat del taller i jo la veia sovint. Un dia em vaig atrevir a convidar-la al cinema i ella va acceptar. Vam estar sortint junts algun temps. Mai vam ser nuvis ni res d’això. Vull dir que no ens vam comprometre mai, encara que ens havíem fet algun petó”.

“Al senyor Smith no li agradava que la Cecília i jo sortíssim. I no obstant això, sé que li queia bé; va ser ell qui em va treure del taller. A mi no em va anar malament canviar la granota pel vestit i la corbata que em posava per a visitar als clients. Al cap d’un temps, vaig acabar sent la mà dreta d’en Matt.

“Les coses anaven bé i els Smith van creure que havia arribat el moment d’anar a Detroit a obrir mercat. El vell va insistir que hi havia d’anar jo. Després vaig entendre que era una manera molt diplomàtica d’apartar-me de la Cecília. La meva missió duraria 3 mesos i consistia a entrevistar-me amb els caps de totes les empreses que poguessin necessitar els nostres cargols i a Detroit n’hi havia moltes. La primera havia de ser una visita de cortesia a la primera empresa que havia fabricat en cadena, per agrair-los les importants comandes que ja ens havia fet”.

“Jo no coneixia Detroit. Vaig arribar-hi en tren i a l’estació vaig haver d’agafar un taxi perquè em portes a l’hotel que havíem reservat. Recordo que el taxista era un home grassonet i amable que escoltava música a la ràdio del cotxe. Recordo que van interrompre l’emissió per a donar una notícia d’última hora”.

“Per fi vam arribar a l’hotel. Jo estava molt cansat del viatge i em moria de ganes de ficar-me al llit. Quan anava a tancar la porta de l’ascensor, un home va arribar amb presses i va entrar sense dir res. La recepcionista m’havia donat la clau 615; l’ascensor era tan vell com l’hotel i pujava a poc a poc. La ràdio del taxi deia que la policia té arraconat a l’assassí -vaig dir, per trencar aquell silenci incòmodeTot el país sabia que la policia de Detroit buscava a un assassí en sèrie, a algú que escanyava a les víctimes amb el cordó d’una bamba que després deixava a l’escena del crim”.

“Malgrat el meu comentari, l’home no va dir res. Feia mala cara i suava. Recuperava l’alè, era evident que havia corregut molt i no podia parlar. Instintivament vaig mirar cap a terra i un calfred em va recórrer el cos. Només portava una bamba!”

Quina por, avi! –va dir la Clàudia. I, de seguida, va afegir- Però si tu ets aquí, explicant-me el que et va passar aquell dia, és perquè et vas desfer de l’assassí, no?

– No Clàudia, no! Et confesso que vaig passar molta por i que estava paralitzat. Quan l’ascensor va arribar al sisè pis, l’home havia recuperat l’alè, em va obrir la porta i es va disculpar per les males maneres. Després va dir que fugia d’un lladre que volia robar-li quan es va treure una bamba al carrer. Portava una pedra que el molestava.

– ¿I l’assassí?

– A l’assassí el van detenir temps després, quan jo ja era de tornada. Vaig veure la seva foto als diaris. Era l’home de l’ascensor.

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1514 – Vols llegir? – volsllegir.cat