EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘LA KYLIE’

El senyor Poblet ha rebut una carta i una urna amb cendres humanes. Una tal Sarah, que diu tenir 85 anys i mala salut, li assegura que les cendres són del seu oncle valencià, un cosí de la seva mare de qui el senyor Poblet mai havia tingut notícia. El finat es deia Larry i era el marit de l’anciana. Tot plegat és molt estrany, però al senyor Poblet li sembla que la Sarah és sincera. A la carta hi ha informació que només algú de la família Bonjorn podria conèixer. En essència la Sarah li encomana de fer una cosa que no pot demanar a qualsevol, diu, sinó només a un Bonjorn, com ell. El senyor Poblet sembla convençut i està a punt d’acceptar, però, finalment decideix que seria bo d’assegurar-se’n abans. Al cap i a la fi, al seu oncle valencià, si és que ho és, ja no li ve d’un dia.

Ha passat una setmana i el senyor Poblet és a Adelaida. Ja refet del viatge, mentre espera que arribi la Sarah, pren una copa de vi al bar on han quedat. Ell l’ha trucat des de l’hotel.

Pot tenir 85 anys, però fa bon aspecte. El senyor Poblet pensa que vesteix de manera elegant i adient a l’edat que té. No és la dona corpulenta que ell havia imaginat, sinó més aviat menuda. Fa un posat digne, porta els cabells blancs recollits al clatell i té una cara rodona i de trets dolços que li confereixen aspecte de persona bondadosa. La Sarah abraça al senyor Poblet posant-hi l’ànima. Ell troba que és una abraçada de debò; s’esborrona en sentir com l’emoció d’ella li traspassa la pell i se li instal·la a les entranyes. “Mai ningú m’ha abraçat d’aquesta manera”, pensa. Seuen i parlen de com li ha anat el viatge a ell, de com es troba ella, d’això i d’allò. Es tracten de tu sense ni preguntar-s’ho. Ara, el senyor Poblet diu:

Saps, Sarah? Durant el vol, no he deixat de pensar en el meu besoncle. A la carta no me’n parles, però he deduït que el pare d’en Larry devia ser el primer Bonjorn a instal·lar-se a Austràlia, no? El vas arribar a conèixer?

– Sí, el teu besoncle Lorenzo va ser el primer Bonjorn “australià”, i tant que sí. Quan en Larry i jo ens vam casar, els seus pares eren vius, de manera que els vaig conèixer a tots dos, és clar.

– Així, doncs, deus saber per què va venir aquí.

– Va abandonar el seu poble quan era molt jove –la dona parla calmosament-. Els seus pares havien mort i tota la fortuna familiar era administrada pel seu germà gran. En Lorenzo sempre ens deia que no suportava que aquell busca-raons gandul i bevedor malbaratés el patrimoni de diverses generacions de Bonjorn. Aquesta era la causa de les discussions que mantenien, cada cop més freqüents, més crispades i violentes. I ens deia que havia marxat de Nornèlia per evitar una desgràcia –la Sarah fa un glop per mullar-se la gola-. Des dels 22 anys voltava pel món, sobretot embarcat en vaixells mercants que tocaven ports de tots els continents, però mai havia recalat aquí. Era a principis dels anys 20. En Lorenzo començava a estar cansat de la vida a bord i va decidir quedar-se a Adelaida, atret per les oportunitats que tothom deia que oferia Austràlia. Aleshores estava a punt de fer 40 anys. Segons ens deia sempre, la seva idea era guanyar prou diners per tornar a Nornèlia i retornar la dignitat al seu llinatge. Al seu germà el feia arruïnat, si no l’havien mort en alguna de les topades que tenia amb gent com ell. I, efectivament, Austràlia oferia oportunitats a qui estava disposat a treballar de valent, com ell.

– Caram! –exclama el senyor Poblet- I com es guanyava la vida?

– Va començar de peó a la bodega més antiga de la Vall de Barossa, prop d’aquí. Quan va arribar el crac del 29, molta gent va perdre la feina i ho va passar malament. Però en Lorenzo era un bon treballador i s’havia convertit en un expert podador, encara que a la vinya feia qualsevol cosa. Esporgar bé els ceps és molt important per a aconseguir bones collites i els seus amos valoraven el que feia.

– No seria a Jacob’s Creek? Acabo de veure a l’etiqueta que aquest vi és de la Vall de Barossa.

– Justament! Per això t’he demanat de trobar-nos en aquest lloc: aquí es pot degustar el vi que fan a la bodega on treballava. Havia estat fundada a mitjans del segle XIX, de manera que, quan en Lorenzo s’hi va llogar, el negoci estava ben arrelat i la vall ja era una regió vinícola de primera.

– I la teva sogra?

– La Kylie era infermera i en Lorenzo la va conèixer un dia que va haver d’anar a l’hospital. Ell venia a Adelaida de vegades, per feina o per esbarjo. Primer venia amb carro de cavalls; després ja amb automòbil. Però eren de la bodega, ell no en tenia. Es van casar al cap de poc. A tothom li semblava que estaven fets l’un per l’altra. Dos anys després va néixer en Larry. –la Sarah s’atura i sospira-. La Kylie descendia dels Kaurna, la tribu aborigen que havia poblat aquestes terres des de sempre, i havia heretat algunes de les notables habilitats sensorials que posseïen els seus avantpassats. Quan es van conèixer, era molt jove i molt bonica; sempre va ser una dona molt guapa!  Era una dona excepcional! Se’m feia estrany que no preguntessis per ella perquè ella és la responsable que en Lorenzo mai més pensés a tornar a Nornèlia i que en Larry, a hores d’ara, descansi encara en una postada de casa teva.

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1538 – Vols llegir? – volsllegir.cat