EL FOLLET DEL BOSC d’ANNA CARRETERO

‘HIVERN’

Ha estat un bony a la part dreta del coll el que ha empès al meu germà anar a la consulta del metge. L’exploració i proves posteriors detecten una petita lesió a una corda vocal. Tradueixo lesió: cèl·lules dolentes. Semblava molt localitzat. El viatge comença aquí.

Un primer sacseig com els primers tremolors que avisen d’un terratrèmol que inexorablement arribarà a la seva vida, a la meva, a la de tots (especialment a la dels pares). De moment, als altres membres de la família no els tremola el terra sota els peus perquè no ho saben. Els tres germans decidim que encara no és el moment de dir-los res.  Hi ha algun moment adient per donar una notícia així?

Tres mesos abans. Hivern

– Val la pena esperar tant si els resultats són bons!
– Perfecte!

El desconegut surt del despatx del metge. El miro. Els seus ulls blau cel somriuen i les  paraules s’adrecen a mi. Sala C- Box 21. L’home va entrar a les 11.20 h, hora que marcava el marcador electrònic damunt la porta d’entrada al box malgrat que l’hora en temps real fossin les 12:07 h

Asseguda a la sala d’espera del servei d’Urologia observava a la gent que com jo esperava entrar a la consulta.

Com ocupar el temps en les llargues esperes de consultes externes d’un hospital?

. Estar i fer vagarejar la ment. M’encanta el verb vagarejar!

. Estar i distreure el temps amb univers mòbil, lectura analògica (llibre) …

. Estar i observar per després inventar vides. No és gaire original però sí creatiu.

L’home desconegut estava assegut a la meva dreta. Tenia pinta de ser professor d’institut i si afino, diria que de literatura o d’història. Entre cinquanta-cinc i seixanta anys. Cabell blanc, llarg, recollit amb una cua poc abundosa. Hi ha detalls que formen part d’un ADN estètic, ell en tenia molt de ‘progre’ de l’època. Per l’especialitat del metge, edat aproximada i la necessitat de fer el comentari que a posteriori va compartir amb una desconeguda, m’invento que el motiu de la visita de

l’home probablement era un tema de pròstata que no pintava gaire bé.

Estar i (des)esperar. Aquesta opció la vaig afegir després que l’home desconegut em parlés. No aquell dia, sinó tres mesos més tard.

(Des)esperar. Esperar el resultat d’unes proves mèdiques, aquelles que diuen els metges que són ‘per descartar’  què a vegades descarten i altres sentencien. Amb el guió de vida que em vaig inventar, l’home desconegut esperava en mode (des)espera i d’aquí la seva alegria blau cel que va compartir al sortir d’aquell despatx.

D’això fa exactament tres mesos, quan encara feia fred, quan encara jo tenia les pedres encallades a l’urèter, quan encara no sabia que 4 dies més tard a la mare se li pararia el cor i sobreviuria. Ara, la primavera s’imposa d’aquella manera que ho revoluciona tot i amb ella un registre nou, la (des)espera de conèixer els resultats de la prova que li faran al meu germà en pocs dies per saber si hi ha més lesions de cèl·lules dolentes escampades pel cos o no. Calma tensa, com quan la pell no et toca el cos. Penses, però no gaire. Sents, tampoc gaire.

Avui fa un dia de cel transparent, d’aire net i sol de primavera. Aquest matí a primera hora el radiografien de dalt a baix per rastrejar a través del contrast indicis de presència de més cèl·lules d’aquestes que han decidit ser anòmales i no seguir el curs normal de la vida. A hores d’ara el rastreig ja està fet. Ell encara no sap el què i nosaltres tampoc. Estic a la feina. Miro per la finestra i fa un dia radiant i jo que em sento perduda i desorientada en l´espai gèlid a anys llum del sol i de la terra.

Set mesos més tard. Hivern

Sembla que hagi passat tota una vida. El meu germà ha salvat la seva, de moment. De fet, la resta  tampoc tenim res més que aquest ‘de moment’. A partir d’ara i durant un temps llarg o curt (el temps és relatiu) accionarem el mode (des)espera cada cop que hagi de passar els controls. No ho viuré exactament igual perquè tota experiència s’acompanya d’aprenentatge. Ara sé que no sempre l’espasa de Dàmocles cau damunt el cap. Ho dic pel que ara explicaré. Les coses van anar d’aquesta manera.

Dimarts 1 de juny >  Hospital de Bellvitge  > 11.03 AM. Després de dues hores esperant ens avisen. El metge vol parlar amb la família de com havia anat la biòpsia. Seguim a la infermera fins a arribar a un petit despatx a prop dels quiròfans. Les cirurgianes (eren dues) que havien fet la intervenció ens esperaven.

  • No pinta bé. Cal analitzar els teixits i li posarem nom i nivell de gravetat al tumor. Tot i així necessitarà quimioteràpia i radioteràpia i segurament que amb aquests tractaments no serà suficient i caldrà una intervenció quirúrgica severa, l’amputació de les cordes vocals i la llengua.

Ho van de dir de carrerilla com si fossin vidents de pacotilla, només els hi faltava la bola de vidre i ho dic així amb tota la contundència del món, proporcional a l’esvoranc esquinçador que van provocar les seves paraules. Malgrat que tots els indicis apuntin cap a un lloc, mai, mai, mai pots posar la mà al foc que les coses aniran d’aquella manera. El comunicat mèdic va ser digne del més cruent terrorisme emocional. La meva germana i jo vam sortir desmanegades d’aquell despatx que jo vaig batejar la sala de la por. La por ja venia amb nosaltres, no calia pujar la intensitat per acabar-nos de paralitzar.

Moltes vegades durant aquest procés d’acompanyament de la malaltia he volgut seure i escriure. He sentit ràbia i impotència, tristesa i dolor. He aprés molt de mi, dels límits, del respecte, de l’acceptació … He viscut situacions que m’han fet bullir la sang com la de l’episodi de la sala de la por i d’altres que denunciaré en el seu moment no pas per destruir sinó per convidar a la reflexió. Escriure. Camins que connecten de fora a dins i de dins a fora i en aquest transitar metabolitzo emocions i perfilo consciència i de pas netejo l’entropia emocional que com un satèl·lit de residus espacials m’orbita. Dissenteixo de Milena Busquests, quan fa pocs dies llegia en el seu espai d’opinió d’El Periódico l’article ‘La escritura i la terapia’ on l’escriptora opinava que l’escriptura ni és terapèutica ni et salva de res.  Qualsevol llenguatge artístic és teràpia per l’ànima.

Avui el meu germà està sencer. No li falta cap part del cos. El procés no ha estat gens fàcil. El més complicat i dolorós ha estat el tractament oncològic. Brutal. Devastador. D’això també se n’ha sortit. Aquest tram del viatge acaba aquí.

I des del mode (des)espera esperaré els per-descartar que vindran amb aquest mantra com a mar de fons:

‘No deixaré que del diagnòstic en facin sentència, no deixaré que m’atrapin en cap habitació de la por,  no cediré el meu poder de decisió quan la meva salut està en joc,  no em deixaré tallar les ales encara que em diguin que mai més podré volar  i no tiraré la tovallola i confiaré.’

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1532 – Vols llegir? – volsllegir.cat