EL MUSSOL  D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘ARRÒS AMB FESOLS

La Cassandra és veïna del senyor Poblet. Es coneixen des que ell va anar a viure al pis on viu i, des d’aleshores són bons amics que es recolzen l’un en l’altre. La Cassandra és vídua des de fa molts anys i també viu sola. Té dos fills que han crescut sense pare, però ja són independents i fan la seva vida. Tanmateix, la visiten cada dimecres i dinen amb ella. Així es veuen tots tres regularment i mantenen el contacte.

Des de fa tres anys, la Cassandra també és víctima d’un expedient de regulació d’ocupació, i no té feina. De moment, mentre no li surt alguna cosa en què treballar, viu de la pensió de viduïtat i dels estalvis que havia fet quan treballava. En aquests temps, a 55 anys ja resulta difícil trobar feina. És sis o set anys més jove que el senyor Poblet, però aquesta diferència d’edat mai ha estat un obstacle per una bona sintonia entre ells, manifesta des del primer moment.

El senyor Poblet cuinava poc perquè no li agradava gens fer el menjar. El seu repertori era escàs; quatre receptes mal comptades guisades amb desgana feien que molts dies recorregués a plats precuinats del supermercat o a pizzes que es feia portar a casa o a durums que anava a buscar al seu amic pakistanès; una dieta poc variada i no gens equilibrada.

Un parell d’anys enrere, quan la Cassandra es va assabentar del seu règim alimentari li va deixar anar una filípica. Ella és una dona d’empenta. No s’equivocava el seu pare, afeccionat a la mitologia grega, quan va decidir que es diria com la sacerdotessa que va deixar a Apol·lo amb un pam de nas. Homer, a la Ilíada, parla d’una Cassandra a qui Apol·lo va concedir el do de la profecia a canvi d’una promesa de favors sexuals. Això no obstant, un cop va tenir l’habilitat de predir el futur, la Cassandra es va negar en rodó a accedir a aquelles pretensions libidinoses i no les va consentir, probablement perquè aleshores ja era capaç de saber que encara que s’enutjaria molt, Apol·lo no la desposseiria del seu do sinó que, simplement, la maleiria fent que ningú es cregués els seus auguris. Aquesta maledicció, però, va acabar sent un càstig pels troians, que van perdre la seva batalla perquè no van fer cas del que els deia la Cassandra, no per ella, que continuava sabent el que passaria.

Que menjava malament era un fet que ni el mateix senyor Poblet qüestionava i no va saber que dir ni va intentar justificar-se. Se sentia avergonyit perquè des que l’havien prejubilat tenia tot el temps del món i podia haver-se aplicat més en aquest aspecte, haver-se interessat una mica, haver fet algun curs o… en fi, no sabia ben bé què podia haver fet, però quan la Cassandra el va renyar, es va adonar que li parlava de la seva salut, de tenir seny i cuidar-se millor, i es va sentir malament, com un nen petit alliçonat per sa mare quan no fa les coses com cal.

Des d’aquell dia, les coses han canviat molt.

A la Cassandra sí que li agrada cuinar i ara que no té feina també té temps per dedicar-s’hi. Si no és dimecres, sovint cuinen junts ―ella li està ensenyant tot el que sap― i dinen plegats a casa d’ella. “Així ens fem companyia, que falta ens fa!” ―va dir el primer dia, quan li feia la proposta. Ara cuinen i dinen junts tot sovint, i, fins i tot, de vegades dissenyen els menús de la setmana i fan plegats la llista de la compra, comparteixen les despeses i es tornen per anar al mercat.

Els dijous sempre dinen junts. Dijous és el dia dels arrossos, que la Cassandra cuina molt bé. Avui ha fet arròs amb fesols seguint fil per randa la recepta dels seus pares, originaris de les terres baixes i humides del delta que s’estén al sud del país. Sap que a ell li agrada molt i el prepara sempre amb un zel especial.

Mentre assaboreix aquest arròs d’origen ancestral i popular com si es tractés de la menja més exquisida, el senyor Poblet explica a la Cassandra que ha rebut una carta i una urna amb cendres humanes. Ella fa cara de no creure-se’l, però ell no fa cas i diu:

―Una tal Sarah, que diu tenir 85 anys i mala salut, assegura que les cendres són del seu marit, que es deia Larry. Un cosí de la meva mare de qui jo mai havia tingut notícia.

―És molt estrany, no? ―diu la Cassandra.

―Sí, tot plegat és molt estrany, però a la carta hi ha informació que només algú de la família Bonjorn podria conèixer; per això em sembla que la Sarah no m’enganya.

―¿I què vol de tu la teva tia?

―Al capdavall, m’encomana de fer una cosa que no pot demanar a qualsevol, diu, sinó només a un Bonjorn, com jo. Vol que escampi les cendres del meu oncle en un lloc concret  del Matarranya. És un lloc agrest, prop de Nornèlia, on van néixer ma mare i la seva estirp. A mi em fa una mica d’angúnia traginar l’urna. També em fa por enfilar-me a segons quines altures, però ho faria si el que diu la Sarah fos veritat. Per això he pensat que seria bo de fer alguna comprovació abans d’acceptar. Al cap i a la fi, al meu oncle, si és que ho és, ja no li ve d’un dia, no creus?

La Cassandra hi està d’acord i, havent dinat, es passen encara una bona estona decidint sobre com procedir a continuació. El menjar i les sobretaules propicien la confidència i entre tots dos està creixent una disposició de les que escurcen distàncies, un sentiment que va més enllà de la simple amistat, i últimament també surten junts, de vegades, a sopar, al cinema o a passar el dia fora.

I cada cop ho fan més sovint.

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1555 – Vols llegir? – volsllegir.cat