REFLEXIONS D’UNA FORMIGA de Susanna Carpi

‘AIRE FRESC’

Benvolguts lectors,

A vegades ens cal un xic de tristesa o melancolia per treure l’entrellat de coses que fa temps que ens neguitegen. A voltes ens podem sentir perduts i desorientats i qualsevol lloc és un bon lloc per ventilar el que ens fa patir.

És en aquest estat de reclusió personal, on podem aprendre que les limitacions tenen un punt d’alliberació, ja que ens fan deixar càrrega per poder-nos  abocar, sense laments, al que ens queda, que quasi sempre és molt més del que creiem.

Els hospitals i les sales i boxes d’urgències són una bona font d’aprenentatge per foragitar l’autocompassió, ja que per molt dolor que pateixis, sempre hi ha qui en pateix molt més que tu.

I és en aquest context, on el dolor i la malaltia són la tònica, i per tant on més necessites poder respirar aire fresc, que sempre em pregunto: per què en els hospitals no es poden obrir les finestres per ventilar? No hi trobo cap més resposta que l’absurditat en estat pur.

Fa molts anys, i quan dic molts anys vol dir més de 40, em van operar d’apendicitis i el record que en tinc és el d’una habitació on el sol entrava com una cascada, i hi podies veure el jardí  i els horts de l’antic hospital.

Cada matí les senyores de la neteja entraven carregades amb els seus estris per deixar l’habitació impol·luta, però abans, era una infermera o una monja (encara n’hi havia) qui obria la finestra per ventilar l’habitació. Era poca estona, deu minuts com a molt, i mentre cobrien els cossos dels malalts amb  mantes perquè no passéssim fred, l’aire fresc i oxigenat entrava per la finestra per alliberar tots els virus, bacteris i la fortor de malalt que respiràvem. Segur que també n’entraven, però dubto molt que fos en la mateixa proporció.

Després d’aquesta rutina, et senties més bé, més net, més alleujat.

Al llarg dels anys, he passat per molts hospitals, no sempre com a pacient, però sí com a acompanyant i en tots ells es repeteix el mateix patró, siguin públics o privats, les finestres no s’obren ni per casualitat mentre dura l’estada del pacient.

Com és que mantenim aquest costum tan nociu en els nostres hospitals?  No fa tants anys es va descobrir que la higiene en els malalts era imprescindible per a la curació, però ara sembla que hem oblidat que l’aire fresc també cura i dóna energia.

He passat les Festes entre la meva llar i aquests edificis que sento més malalts que jo. Mirar enrere no ens porta massa enlloc, però en aquest cas, crec que seria un gran avenç que hi donéssim una ullada, perquè torni el sentit comú, a aquestes dependències que serveixen per alleujar-nos el dolor o salvar-nos la vida.

Mentre el dolor es fa fort i no vol perdre pistonada, no pots pensar massa, ni pots reflexionar, però quan afluixa i deixa treves, sí, i és quan t’adones que mentre estaves travessant l’infern a pas feixuc i desorientada, amb les finestres tancades i sentint-te engabiada, la teva ànima que no entén de presons, no ha deixat de créixer ni  d’evolucionar, i aquesta certesa, fa que es dibuixi en el rostre un somriure d’orella a orella per donar gràcies per tot el que tens per agrair.

Poder respirar aire fresc en els hospitals, també es podria convertir en un agraïment.

Text i imatge: Susanna Carpi

volsllegir.cat us ofereix les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post 1566 – Vols llegir? – volsllegir.cat