EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘UNA RELACIÓ SINGULAR’

Fa uns anys vaig conèixer una persona singular. En aquella època jo treballava al centre de la ciutat i la meva oficina es trobava just davant de l’entrada nord del Gran Parc. Va ser a finals de febrer, tot i que ja no feia fred. L’hivern s’havia mostrat sorprenentment benèvol i semblava que la primavera tingués pressa per arribar i volgués regalar-nos aquells dies de sol esplèndid. També aquell va ser un dia lluminós. Arbres i arbustos s’exhibien plens de brots tendres i flors i el parc estava molt bonic. En l’ambient regnava l’optimisme que sempre acompanya a la bonança i la gent estava exultant.

Excepte quan plovia, jo aprofitava sempre els minuts de l’entrepà del matí per sortir de l’oficina i estirar les cames mentre em menjava el sandvitx que m’havia preparat a casa. Encara que fes fred, travessava el carrer i m’endinsava una mica en el parc. L’embarcador del llac no quedava lluny de l’entrada i jo m’acostava fins a la cafeteria per prendre un cafè assegut a una taula al sol abans de tornar a la feina. Normalment, a aquella hora encara primerenca només algun passejant aïllat matava el seu temps per allà. S’acostaven a la vora de l’aigua i contemplaven distretament com els ànecs suraven a la deriva. Després, reprenien la marxa i s’endinsaven al parc per algun dels molts camins que confluïen en aquell lloc. Mentrestant, una dona atreia les aus tot tirant-les molles de pa i un corredor de fons es maltractava fins a l’extenuació competint per ser el primer d’un pilot invisible. Però, tret d’això, a aquella hora el parc estava tranquil i més aviat solitari. Era massa aviat per als turistes, que arribaven al migdia, en grups, amb les seves càmeres al coll seguint a una dona amb paraigua com si es tractés d’una ventrada d’oques. El Gran Parc i el seu llac natural són un dels atractius de la nostra ciutat.

La terrassa de l’embarcador estava més plena que de costum el dia al qual em refereixo. A l’hivern els empleats no disposen més que cinc o sis taules; normalment són suficients. A la nostra ciutat, els hiverns solen ser rigorosos i els seus dies no conviden a seure a l’aire lliure. Aquell matí, però, degut sens dubte a l’agradable temperatura, totes les taules estaven ocupades i jo ja em disposava a anar-me’n quan em vaig adonar dels senyals que em feien des d’una de les més properes a la riba. Era un home a qui coneixia de vista per haver-me creuat alguna vegada amb ell als passadissos del petit gratacel on jo treballava. Amb els seus 20 pisos era l’edifici més alt de la ciutat i albergava a multitud d’empreses. Convençut que era el que ell volia, em vaig acostar a la seva taula.

― Segui amb mi, si us plau ―em va dir somrient―. Per a mi serà un plaer compartir taula amb vostè, així que, si a vostè no li importa, no torni a l’oficina sense prendre el seu cafè de cada dia.

Tenia un somriure agradable. Vaig calcular que si la meva edat no doblava la seva, poc havia de faltar. Era ben plantat i, encara que la seva alçada i la seva complexió eren prou comuns, podia dir-se que era un home atractiu. L’amistosa expressió de la cara inspirava confiança, però això jo ja ho sabia, perquè, des del primer dia que em vaig creuar amb ell, Alfred ―així va resultar que es deia― va formar part d’aquell grup de persones de qui hom sap a simple vista que et cauran bé si les arribes a conèixer. Vaig accedir a la seva invitació i em vaig asseure. Un diligent cambrer es va acostar i vaig demanar el meu cafè.

La conversa no va durar gaire, just el que costa prendre el cafè de l’esmorzar d’un dia feiner. Però aquest breu espai de temps va ser suficient per posar-nos al corrent de les nostres respectives ocupacions. L’Alfred posseïa una llicència de detectiu privat i exercia com a tal. Tenia llogat un petit despatx a les plantes inferiors del gratacel i, a més d’investigar infidelitats de tota mena de parelles, feia petits encàrrecs per bufets d’advocats. D’alguna manera, aquesta era la raó per la qual sabia que jo tenia el costum de prendre cafè a la terrassa de l’embarcador, perquè em veia moltes vegades, des de la distància, quan creuava el parc camí d’alguna de les seves gestions. L’Alfred sempre estava alerta, es fixava molt en tot i qualsevol petit detall podia cridar la seva atenció. Era un especialista a descobrir patrons de comportament i la meva rutinària manera d’actuar “respon a un patró tan bàsic que s’estudiaria a les classes de pàrvuls de les escoles de detectius, si existissin”, em va explicar divertit aquell dia.

Jo, per la meva banda, li vaig explicar que era un vulgar comptable en una asseguradora.

― Ho sé! ―em va dir. La meva cara devia reflectir tot l’escepticisme que vaig sentir, perquè va afegir― No oblidi que sóc investigador privat! ―I va deixar anar una sonora riallada.

Vaig haver de marxar. El meu temps lliure s’acabava i havia de tornar al meu tuguri. La meva era una companyia d’àmbit regional i la seva seu central ocupava tota una planta de l’edifici. El centre comptable, el meu lloc de treball, era una gran sala dividida en multitud de diminuts despatxos que ocupaven els empleats. Aquell lloc era un formiguer d’activitat, un eixam d’individus que colpejaven sense parar els teclats dels seus ordinadors, quadraven els comptes de la companyia o parlaven per telèfon enfadats amb les sucursals pels errors que cometien.

Recordo que vaig envejar a l’Alfred quan tornava al meu despatx. “La seva feina sí que ha de ser interessant -em deia a mi mateix-. Anar pel món tafanejant sense que et descobreixin ha de ser emocionant”. Però d’aquella primera trobada també recordo que em va deixar lleugerament inquiet. ¿Era veritat que l’Alfred ja sabia que jo era comptable en una companyia d’assegurances? Probablement la qüestió no tenia importància i només es tractava d’una broma propiciada per la seva condició de detectiu privat, però el cert és que jo em sentia molest, com si l’Alfred hagués envaït subreptíciament el meu espai personal. A més, pensava jo-, ¿per quina raó hauria d’interessar-se per mi, si és que realment ho havia fet? Aquestes i altres preguntes per l’estil van anar fent voltes al meu cap la resta del dia. Estava intrigat, immers en una estranya barreja de sensacions que anaven des de l’ofensa fins a l’afalac, de manera que, per sortir de dubtes, vaig decidir que l’hi preguntaria obertament la pròxima vegada que ens veiéssim.

Va ser l’Alfred qui va venir a seure a la meva taula. Havia passat una setmana sense que coincidíssim, jo ja havia oblidat les meves cabòries i, encara que no sé per què, em vaig alegrar de veure’l. Estàvem a l’embarcador del Gran Parc, era l’hora de l’entrepà, com l’altra vegada, però, tot i que lluïa el sol, el temps havia canviat i feia fresca. La trobada va ser breu de nou, però vam quedar per dinar junts aquell mateix dia.

― La meva dona també treballa ―em va dir― i només dinem junts els caps de setmana. És una qüestió d’horaris. Vostè ja ha d’haver descomptat que jo no tinc horaris regulars a causa de la naturalesa de la meva feina; i que sempre ho faig fora de casa, quan puc i allà on em trobo a l’hora de dinar. Ella sí, ella té un horari fix i pot complir-lo. Per això s’encarrega d’anar a buscar a la nostra filleta a l’escola bressol a mitja tarda.

Jo vivia sol, res ni ningú em condicionaven i no vaig tenir cap inconvenient a acceptar la seva proposta. Si alguna cosa hauria tingut la meva agenda, en cas de tenir-la, eren hores disponibles; per això no em calia tenir-ne cap.

Durant el dinar, vam parlar d’això i d’allò altre, del que és humà i del que és diví, de moltes coses superficialment i de cap en profunditat. Jo no compto amb molts amics; per a mi va ser una experiència agradable, i crec que l’Alfred també va apreciar la meva companyia i la meva conversa. Les trobades es van repetir, encara que mai va ser d’una manera sistemàtica. Mai ens buscàvem l’un a l’altre, però si ens trobàvem i les gestions de l’Alfred ho permetien, aprofitàvem i dinàvem junts. Va passar amb certa freqüència durant el parell d’anys que va durar la nostra peculiar relació.

Crec que vaig arribar a sentir per l’Alfred un afecte desinteressat que va néixer llavors i va anar creixent i es va enfortir amb el tracte al llarg del temps. Mai vam ser uns amics gaire ortodoxos, mai vam sortir de copes, ni a fer el calavera ni aquestes coses que acostumen a fer junts els amics. Mai vaig estar a casa seva i ni tan sols vaig saber del cert on vivia amb la seva família. Mai hauria conegut la seva dona i la seva filla de no ser per la casualitat, que va voler que ens trobéssim davant de la catedral un diumenge al migdia. Ells sortien tots mudats del casament d’un familiar; a mi sempre m’ha agradat perdre’m pel centre històric de la ciutat i m’hi acosto amb freqüència.

L’Alfred i jo sempre ens vam veure amb una taula pel mig, dinant o prenent un cafè. Parlàvem d’allò que ens agradava i de les coses que ens preocupaven, encara que no sempre coincidissin els nostres interessos. La postura que cadascú mantenia davant dels diversos temes de conversa era diferent, òbviament, però generalment es tractava més de la diferent intensitat amb què abordàvem les qüestions, que de discrepàncies reals de punt de vista. Les diferències eren als matisos. Cap dels dos era religiós i, políticament, ens confessàvem d’esquerres; tots dos compartíem afició pel futbol i devoció pel mateix equip, de manera que podria semblar que els nostres debats no haguessin de ser-ho. I, no obstant això, les nostres batalles dialèctiques sempre resultaven enriquidores, encara que només haguéssim discutit una qüestió tan prosaica com la tàctica que convenia utilitzar al nostre equip en el pròxim partit. I també podien arribar a ser molt aferrissades, perquè tots dos érem vehements defensant les nostres creences, encara que l’Alfred era molt més radical que jo.

Al principi vaig atribuir la seva contundència a l’edat. Quan era jove, jo també era molt radical, molt més inflexible en les meves conviccions del que sóc ara. No obstant això, pel que fa a l’Alfred, amb el temps vaig acabar creient que no canviaria ni fent-se gran. Hi havia un punt de tossuderia en el seu caràcter que així m’ho feia pensar.

L’Alfred podia ser molt obsessiu. Era molt aficionat a llegir qualsevol cosa relacionada amb temes misteriosos. Ovnis, fantasmes, fenòmens paranormals, reencarnació… qualsevol cosa que no tingués una explicació clara o que no estigués prou demostrada podia cridar la seva atenció i excitar la seva imaginació. La seva curiositat innata el portava a estar sempre al corrent de qualsevol novetat que es produís al respecte, encara que allò que es publiqués no sempre fos prou contrastat. I va ser aquesta curiositat la que el va conduir a la coneixença de la teoria que sosté, entre altres coses, que la mort no existeix tal com la concebem, que es tracta només d’una il·lusió. L’Alfred defensava apassionadament els arguments que justificaven semblant afirmació i m’explicava “que aquesta teoria ha aparegut com una evolució necessària de la física quàntica, disciplina que està demostrant empíricament, gràcies als seus avanços, aspectes espirituals que els científics han considerat creences sense fonament fins fa ben poc”.

Es tractava d’un tema recurrent i, precisament, del més polèmic, perquè jo em resistia a donar-li la raó. Sempre he estat molt escèptic en aquestes qüestions, però l’Alfred mai va donar el seu braç a tòrcer i, com més resistència li oposava jo, més redoblava els seus esforços per convèncer-me de la correcció dels seus raonaments i de l’irrefutable dels arguments que la ciència posava al nostre abast.

La meva empresa havia patit alguns revessos econòmics importants en els últims anys. Tot i que tothom semblava estar d’acord que la seva continuïtat estava amenaçada, la direcció va trigar a reaccionar. Els analistes van sentenciar que, efectivament, la seva viabilitat estava en perill si no s’adoptaven amb urgència una sèrie de mesures contundents, que per sobreviure al desastre les coses no podien seguir en l’estat en què estaven. Per salvar el vaixell del naufragi calia deixar anar llast en primer lloc, així que els directius “es van veure obligats a prendre la dolorosa decisió d’acomiadar la meitat de la plantilla”. I amb aquestes mateixes paraules ens ho van comunicar i en poques setmanes em vaig trobar al carrer, com altres 132 afectats més. Amb 61 anys, la meva vida va canviar.

Han passat més de dos anys des de llavors i no he tornat a veure a l’Alfred. Les trobades casuals ja no es produeixen i, sense elles, no podem citar-nos per dinar junts. Per un acord exprés, cap dels dos mai va tenir el telèfon de l’altre. Ni tan sols els vam intercanviat quan m’anaven a despatxar de la feina i el nostre distanciament es feia inevitable. La nostra relació sempre va dependre de l’atzar; l’atzar formava part del joc. En tot aquest temps hi he pensat moltes vegades. Trobo a faltar les nostres converses, i he estat temptat d’anar al gratacel, fer-me trobadís i provocar una nova reunió. Hauria volgut parlar amb ell i preguntar-li com els van les coses a ell i la seva dona; i també saber com està creixent la seva filleta. Però mai he arribat a fer-ho, sempre m’ha frenat el convenciment que això seria trair l’essència de la nostra peculiar relació.

Avui, però, he tingut notícies seves. Ara mai vaig al centre de la ciutat durant la setmana, si puc evitar-ho; ara fujo de les aglomeracions i de l’enrenou del trànsit. Prefereixo anar-hi els diumenges, quan tot allò està més tranquil. Sempre m’ha agradat el Gran Parc i torno a ell ara i adés i passejo al costat del llac i m’assec després en un banc, en algun racó tranquil, a llegir una estona fins a l’hora de dinar. Avui és el primer diumenge de juny i això justament és el que he fet. I ja tornava a casa, ja era a la parada de l’autobús quan Lucas Monforte m’ha vist allà, esperant, i ha vingut a saludar-me. Lucas era un dels porters del gratacel quan jo estava en actiu i ho continua sent, segons m’ha dit. Lucas és més jove que jo i ens coneixem, a més, per ser oriünds del mateix poble, els nostres pares eren paisans. Vaig deixar anar un autobús dels que m’haguessin acostat a casa. Lucas tenia moltes coses per a explicar-me. Ell és molt xerraire i el seu lloc de treball una font inesgotable de xafarderies i novetats. M’ha posat al corrent de tot, del que podia interessar-me i del que no, i, ja al final, només al final, potser per delicadesa, coneixedor com era de l’amistat que ens va unir, m’ha explicat allò de l’Alfred. Fa tot just 10 dies que l’han enterrat, Alfred ha mort víctima d’una voraç malaltia que li havien diagnosticat tot just un mes abans. “La seva esposa, com és natural, està destrossada”, m’ha dit en Lucas. “I la seva filleta de 5 anys va dient a tothom que el seu pare ara està al cel, però que també està en el seu cor. Un drama!”.

Quan Lucas m’ha deixat, jo encara estava atordit i no he tornat a casa immediatament, no estava en condicions. He entrat al parc i no sé quanta estona he passat deambulant sense rumb. Al final, sense saber com, he arribat a l’embarcador, on el vaig conèixer. No em podia treure a l’Alfred del cap, tan jove encara! I pensava en la seva dona, i en la filla de tots dos. M’he assegut a la terrassa i he demanat una til·la; encara estava afectat per la notícia i molt alterat. Feia calor i m’he tret la jaqueta.

El cambrer ha deixat la infusió sobre la taula i s’ha allunyat. Llavors algú a qui no he vist apropar-se, m’ha agafat el braç dret des del darrere. Jo notava clarament la pressió dels seus cinc dits, i m’he girat per veure qui era… però allà no hi havia ningú. I, malgrat tot, la pressió no cessava i, encara que jo estava aterrit i era incapaç de moure’m, he pogut veure les marques blanquinoses que em deixaven a la pell aquells dits invisibles. He volgut cridar, però no he pogut; de la meva gola no ha sortit ni el més lleu gemec.

Llavors, qui m’estava oprimint el braç s’ha manifestat d’una altra manera.

― No temi, sóc jo, l’Alfred! ―ha dit. I, amb parsimònia i una mal dissimulada satisfacció, ha afegit― Ho veu? Jo tenia raó, la mort és només una il·lusió!

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1609 – Vols llegir? – volsllegir.cat