EL MUSSOL D’AQUALATA de Ricard M. Aldea

‘MEDICAMENTS’

Ahir el dia va anar com una bassa d’oli, solellós, tranquil i sense fantasmes. L’únic fet remarcable fins a cert punt i, per tant, l’únic fet digne de ser ressenyat en aquest diari es va produir cap a quarts d’onze matí, quan ja tornava a casa després de fer la primera tanda d’encàrrecs del dia.

Jo era a la farmàcia. El farmacèutic ―aquí, quan dic farmacèutic vull dir el llicenciat titular de l’establiment, no un simple depenent― m’havia servit els medicaments que jo havia anat a buscar i em lliurava el tiquet de compra. Em disposava a marxar quan em va deixar anar:

― Què, has publicat alguna cosa per Sant Jordi?

Vaig quedar estabornit com si m’hagués colpejat amb una estaca. No m’esperava una pregunta així, no podia esperar-la d’algú a qui no sabria ni com anomenar. Sempre he cregut que dóna nom al seu negoci i que el seu cognom és el del rètol que hi ha sobre la porta del local, al costat de la creu característica de les farmàcies. Però no estic segur, no ho sé, com tampoc no sé el seu nom de pila. Encara diria més, la ignorància és recíproca, doncs, que jo sàpiga, ell tampoc no sap com em dic jo. I és que, sortosament, no he d’anar gaire sovint a la farmàcia, i no hem arribat a intimar. I dic que és una sort això de no haver d’anar-hi sovint perquè vol dir que no estic gaire malament de salut, no per ell, que és tímid i se’l veu bona persona, i no m’importaria gens que fos el meu amic.

Una mica refet de la sorpresa inicial, fent un esforç vaig arribar a recordar vagament que un dia, fa temps, parlant de coses intranscendents com és habitual en les compres/vendes, encara que siguin de medicaments, li vaig comentar que m’agrada escriure, però li vaig dir sense donar-li importància, que no la té, com podia haver-li dit que m’agrada jugar al dòmino. Això del dòmino és un dir, perquè a mi no m’agraden els jocs de taula. Que m’agrada escriure li ho vaig dir sense concedir-li importància, però no és un dir, que és veritat i no és un joc encara que es faci sobre una taula.

El fet és que d’aquell comentari de fa temps sembla que ell en va inferir una conseqüència errònia i es pensava que sóc escriptor i jo vaig haver de treure’l de la seva confusió i dir-li que jo no publico, que no escric novel·les, que escric només perquè m’agrada ara i m’ha agradat sempre, però que el que escric no té importància ni prou qualitat i que, a més a més, no dóna per a fer un llibre i que, com que ho faig per mi, perquè m’agrada com ja he dit, simplement, ho vaig posant en un blog del qual no vaig encertar ni a dir-li com es diu. I, com que feia tard, que a casa m’esperaven per anar al supermercat a fer la compra de la setmana, que constituïa la segona part d’encàrrecs de la llista del dia, i ja m’estaven enviant whatsapps per apressar-me i jo no els podia respondre perquè sóc un home i mai no he pogut fer dues coses a l’hora i molt menys escriure en el mòbil i simultàniament parlar amb el meu farmacèutic, em vaig excusar amb molt poca traça i vaig marxar precipitadament.

Ara tinc maldecap i s’han acabat les aspirines.

Hauria d’anar a la farmàcia, però fora trona i llampega i plou. Està caient un xàfec de mil dimonis.

Text i imatge: @ricardaldea

El Mussol d’Aqualata us saluda des del -volsllegir.cat- i us ofereix el seu univers, un món de ficcions, pensaments i reflexions que el seu creador, Ricard M. Aldea, comparteix amb vosaltres des del seu blog (ricardaldea.cat). El mussol viu a Aqualata, però també es mou en un espai de límits imprecisos que anomena genèricament El bosc, on guarda tot allò que no té a veure ni amb la ciutat ni amb els seus Udols.

Article/post 1627 – Vols llegir? – volsllegir.cat