REFLEXIONS D’UNA FORMIGA de Susanna Carpi

‘EL RELLOTGE’

Benvolguts lectors,

Després de setmanes amb les agulles immòbils i el mecanisme silenciat, aquest matí l’he tornat a la vida en donar corda de nou al vell rellotge dels avis.

Estem tan immersos en sorolls constants, que no triem com a companys del nostre dia a dia, que a voltes percebem els que ens agraden com a nosa i els hi neguem el dret a viure.

Això és el que va passar amb els tocs que ens anunciaven les mitges hores i les hores senceres. I no era només els tocs de les hores sinó també el tic-tac constant que anava marcant sense descans.

Però trobava a faltar la seva cadència incansable, a més, veure’l penjat marcant sempre dos quarts de deu, tan quiet i trist, em feia entristir a mi: aquest rellotge i el seu so, ja són una part indestriable de la meva persona. Compartir 60 anys no és cap broma: diria que  ja la puc considerar una relació consolidada.

Hi ha sons que no s’obliden mai, són els sons de la infantesa, els que marcaven un ritme concret i precís, i aquell ritme concret i precís ens donava seguretat. En el meu cas, també ho feia la sirena de la fàbrica de Cal Font, el rellotge de l’Església de Santa Maria i el xiulet del tren cada dues hores: deu minuts abans de les hores parells i deu minuts després. Des de les sis del matí fins a les deu del vespre. Tots els dies de la setmana i tots els mesos de l’any. És el que té haver nascut i viscut al davant de la plaça de l’Enxup, en un temps, on  el tren sortia de l’estació vella i recorria tot el passeig xiulant a cada travessia per alertar del seu pas.

Avui les campanes de l’Església gran les sento llunyanes, la fàbrica de Cal Font ja no existeix i el carrilet surt del capdavall del Passeig. Per tant, l’únic so que em queda  de quan era una nena, és el del meu rellotge de cent anys de fusta fosca i vernís impol·lut.

Potser per això, avui mentre posava la clau al seu encaix per ressuscitar-lo i ens miràvem cara a cara, he tingut la certesa que em demanava que no l’abandonés més, ni que l’ignorés com fem amb els trastos inútils. Com si l’esfera color crema, les agulles i tots els números, tinguessin una vida pròpia que no havia percebut abans. I allà mateix hem segellat un pacte d’honor: Ell no deixarà de transportar-me a temps feliços i llunyans, sempre i quan  jo tingui cura d’ell i li doni corda cada dos dies. És com si haguéssim renovat uns vots antics que ens obliguen a viure en una complicitat de compromís mutu, que traspassa qualsevol relació que no accepti la fidelitat com a pacte indiscutible.

En el mateix moment, que el meu rellotge i jo acceptàvem estimar-nos i respectar-nos fins que la mort ens separi, m’ha semblat sentir com un frec i una petita remor que m’ha donat una pau inexplicable. De fet no és que m’ho semblés, sinó que ho sé del cert: les dues generacions de pares i avis que em van precedir, també han volgut ser-hi presents com a testimonis de la nostra aliança.

El tic-tac torna a caminar, i jo i els meus records junt amb ell. Que sigui doncs per molts anys, aquesta entesa i harmonia perfecte.

Text i imatge: Susanna Carpi

volsllegir.cat us ofereix les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post 1625 – Vols llegir? – volsllegir.cat