REFLEXIONS D’UNA FORMIGA de Susanna Carpi

‘LA MEDALLA’

Benvolguts lectors,

Vaig néixer en una família humil, catalanista i republicana; on la religió, les esglésies les monges i els capellans, no hi tenien cabuda, tot i que Déu, era molt present a les nostres vides.

No anàvem a missa ni a confessar-nos. Van ensenyar-nos a ser bones persones i a estimar Ens deien que Déu sempre perdonava i mai castigava. Que Ell estimava i prou. L’infern i el dimoni no existien. Segurament avui diríem que eren espirituals, aleshores eren i prou.

Tot i no ser cap d’ells missaires ni religiosos, tots els cosins vam fer la comunió. No sé si per por a possibles represàlies en temps convulsos o per tradició. El cas és que la iaia ens va regalar una medalla a tots els néts quan va arribar el dia.

Al cap d’uns anys també en va regalar una a la meva mare, però la seva va ser més grossa, més ostentosa. No sabria dir-vos el perquè. Només sé que no se la va treure mai.

En morir la mare, la meva germana i jo, ens vam repartir les poques joies que tenia. Cada una va anar triant la que li agradava més. El primer que vaig triar va ser la medalla.

Aquella imatge em cridava. Era com si intentés dir-me que em pertanyia a mi. Era l’única peça que va acompanyar-la fins que va morir.

La mare tenia un ritual, com un tic, que ens anunciava que alguna cosa li passava. Mai ens inquietava amb els seus problemes o dolors, però el tic la delatava: agafava la medalla molt fort amb les seves mans i li feia un petó.

Des del primer moment que la vaig tenir a les mans, vaig saber que volia que també fos el meu amulet, però era tan cridanera i passada de moda que em frenava posar-me-la.

Vaig intentar camuflar-la com a peça moderna, tapant-la amb un disseny a la moda: sota hi havia la medalla, però el que es veia era una placa amb una filigrana actual. Per fermada que estigués la placa rodona, es desenganxava cada dos per tres i queia, deixant al descobert de nou la medalla. Era com si no volgués està amagada, i cansada d’anar a què m’arreglessin el desgavell, vaig decidir penjar-me-la al coll per sempre i sense manies. La porto a dintre prop del cor. A l’hivern no se’m veu, a l’estiu de vegades.

Hi ha moltes coses que heretem dels pares i avis: els rituals també. Ara sóc jo la que quan tinc un problema o estic afligida o malalta; la meva mà va directa a la medalla que penja del meu coll i li faig un petó.

Sé amb certesa que la medalla no té cap més poder que el que jo li pugui donar. La seva única força és que em recorda la mare, i en agafar-la i fer-li un petó, és com si li fes a ella.

Es fa present en el meu record, i l’energia per superar el que sigui, pren embranzida i m’arriba  la certesa que sabré trobar la solució i fer el correcte.

La mare sempre serà com una preciosa joia per mi, i el talismà, que em mostra el camí, en  dies on la boira sembla que no em deixa avançar.

Beneïdes siguin totes les mares.

Text i imatge: Susanna Carpi – Enllaç blog: ‘La medalla’

volsllegir.cat us ofereix les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post 1654 – Vols llegir? – volsllegir.cat