EL FOLLET DEL BOSC d’Anna Carretero

‘AMB EL MAR EN CALMA’

El primer dia de vacances li van caure al damunt tots els dies de la resta del mes d’agost, com meteorits, impactant a tota velocitat i esberlant la superfície geogràfica de la seva pell. Després s’adonà dels efectes a curt termini en altres latituds, més profundes, més delicades.

Fa temps que s’ha adonat de la lentitud de la seva ànima per tornar de llocs llunyans. Ressegueix el fil intangible del temps que ho connecta tot comprimint geografies, orografies i cels en un no-res i la troba encara allà, contemplant el paisatge que ha fet seu durant els dies de vacances. Aquella sensació de vacuïtat que l’acompanya sempre la primera nit instal·lada al seu llit, ja no la neguiteja. Coneix la seva ànima prou bé per saber que s’agafarà un temps per tornar, un temps natural per habitar altre cop el seu cos.

M’agrada escriure quan estic instal·lada al càmping. Aquí el temps s’arrossega estirat com una llarga contemplació que omplo de paraules escrites, converses i silencis, de lectures i becaines, de banys salats, de cels pintats, de petons a l’ànima. Miro lluny. La línia del mar definida com a feta en tiralínies separa els dos blaus. Paisatge natura d’aigua salada. Aquí estic, disposada a passar la primera setmana d’agost com cada estiu, integrada a la natura, lliurada al compàs perpetu del so de mar i amb una sola consigna, ‘Dolce far niente’.

No tarda gaire a adonar-se que una part seva està segrestada en un altre espai-temps i no sap com instal·lar-se allà on sempre troba com ser feliç.
Aquesta buidor l’esgarrinxa per dins, res a veure a quan torna amb l’ànima ressagada d’un viatge o d’una intensa experiència gratificant. Fa temps que les pràctiques de vida són implacables. Aquest estiu, aquest ara, esgarrifosa realitat d’una malaltia que s’està emportant a un ésser que ella estima molt, empeny la seva ànima d’un cantó a l’altra, desfasada, desorientada.

Passejo per la platja. Anhelava aquests dies de treva per reposar cos i ànima. Amb el que no comptava és que ella no vindria amb mi, de moment. No comptava que es quedaria fent companyia al meu germà, a l’habitació de l’hospital quan he passat per acomiadar-me just abans d’agafar els trastos i marxar de vacances.

M’ha costat una mica adonar-me’n de la seva absència. Ho he sabut quan la bellesa orgànica no m’ha amarat en tancar els ulls i respirar mar, quan no he pogut acollir una tristesa llunyana vinguda de no sé on, quan les llàgrimes s’han escolat pel forat del pit abans de rodolar cara avall.

L’he mirat de lluny, dient-li vine amb mi. Atrafegada en delicats afers resisteix a deixar-se anar i s’arrapa a un dolor que no és seu i se’l fa seu, crida i de tant cridar queda ronca, gastada, esparracada.

Trobar l’assossec va ser el remei. Parar i asseure’m.

L’ànima s’entrebanca quan la vida que passa és mirada des d’un altre lloc que no és present. Amb més o menys consciència escollim l’univers que habitem i les persones que trobem. Construïm la nostra història escrivint cada paraula del relat i en som els protagonistes, pensem que les coses són d’una manera, i no, poden ser de tantes maneres diferents en funció des d’on mirem i és allà on la percepció canvia i el relat és un altre.

Ella va tornar un dia de matinada amb el mar en calma. Avui la tarda cau serena i el silenci acompanya el mar. Demà marxem, és hora de tornar a casa.

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1663 – Vols llegir? – volsllegir.cat