REFLEXIONS D’UNA FORMIGA de Susanna Carpi

‘EDIFICIS’

Benvolguts lectors,

No puc evitar sentir tristesa quan veig un edifici deshabitat, vell i atrotinat. Penso en les persones que un dia el van tenir com a llar i les seves parets els van acollir. Van ser felices sota el seu sostre? Es van sentir protegits i embolcallats? El van estimar?

Al llarg dels anys, en tornar de vacances, sempre he tingut la sensació que casa nostra estava trista. Que ens trobava a faltar.

Les nostres veus, olors, rialles…Tirar les persianes amunt, ventilar, netejar; li tornaven la vida que se li havia apagat durant unes setmanes.

Poc hi ha de científic en afirmar que les cases tenen ànima i que necessiten dels humans per compartir-la. Tampoc no pretenc que ningú ho cregui, però sé, que el que sento és molt real i no em calen explicacions ni teories.

Passejant pels carrers i observant-los, hi ha dies, que mentalment els dono vida i els retorno la seva dignitat. Veure’ls recuperats de la seva agonia, em reconforta i el món sembla un lloc una mica millor per viure.

Canvio teulades, finestres, i bigues. També els terres i el cablejat elèctric. Reconstrueixo balcons i els guarneixo amb flors. Refaig cuines i banys. Recupero les seves façanes i les pinto de colors vius. I per últim, els vesteixo de mobles i parament.

Me’ls imagino plens de llum i vida. D’alegria i seguretat, i per uns instants, sóc una mica més feliç.

Sento el mateix sentiment de pena, amb els grans edificis que fa poc eren indústries productives. Que donaven treball i prosperitat a la seva gent, i que ara es van apagant, i  no els queda cap altre futur, que la penúria d’observar-se desaprofitats i sense cap més futur que l’oblit o l’enderroc.

Entre l’oblit i l’enderroc, l’última opció és la menys dolorosa, ja que la mort en si, no és cap tragèdia. Sí ho és sentir-se inútil i oblidat.

El cor em fa un bot d’alegria, quan veig que algú recupera cases velles, ja que vol dir que algú les troba importants i dignes de ser estimades.

M’agradaria poder-ho veure també, en edificis que només tenen  l’estructura feta, i que la bombolla immobiliària, els va deixar només amb l’esquelet. Pilars i bigues de formigó ideats per suportar el pes de qui els havia d’habitar, però que van quedar morts abans de començar a viure.

A vegades, si hi poso molta atenció i escolto només amb el cor, puc sentir com cada part d’aquests edificis ploren en soledat. És un plor impotent i desvalgut. Fràgil, dèbil i fluixet. Molt fluixet.

És el plor de l’abatiment i el cansament. El mateix plor de les famílies que necessiten sostre i no el poden aconseguir. És el plor de la vergonya, la ignomínia i la infàmia. El plor idèntic, de qui com les cases i edificis, tenen ànima.

Text i imatge: Susanna Carpi – Enllaç blog: ‘Edificis

volsllegir.cat us ofereix les ‘Reflexions d’una formiga’. La seva autora és la escriptora i bloguera igualadina Susanna Carpi, que l’any  2010 va debutar amb el llibre ‘Història d’una formiga’ (La Patumaire Edicions), i des del gener del 2015 expressa la seva lletra literària des del blog ‘Reflexions d’una formiga’, i que ara també podeu seguir des del volsllegir.cat

Article/post 1668 – Vols llegir? – volsllegir.cat