EL FOLLET DEL BOSC / Anna Carretero

‘L’HABITACIÓ’

El guió pautat que he escrit dia rere dia fa que tot estigui endreçat o si més no m’ho sembla. Apaivaga el neguit de la incertesa, només una mica perquè la incertesa hi és igual, però el  petit plaer trobat en el costum del gest em conforta. Una rutina que s’ha colat a dins teixint un esquelet fet de petites coses quotidianes que m’aguanta quan sobrevé el cansament. Una rutina que ara m’ajuda a estar dempeus.

De camí a l’hospital i després de recollir a la mare per casa seva, paro a la pastisseria per comprar un ‘moneder’ de pasta de full amb crema. Quan arribo a l’habitació del meu germà, ingressat des de fa quatre mesos a la segona planta de l’hospital, li ensenyo el paquet que porto a la mà amb un somriure als llavis i un bon dia. Avui m’hi podré quedar una estona més. Avui és diumenge.

L’hospital i fora-de-l’hospital. Dos mons connectats per un temps anomenat rutina que lluny de fer-se feixuga em regala el  gaudi de les petites coses. I la família, adaptada a les anades i vingudes diàries a l’hospital hem bastit un centre neuràlgic a l’habitació del meu germà.

Un dia qualsevol que no sigui cap de setmana cap a dos quarts de tres de la tarda aparco el cotxe davant la porta principal de l’hospital, a l’altra banda de la carretera. Zona blava, gratis fins a les 4 de la tarda. Entro al vestíbul ampli i lluminós del gran edifici modern i funcional. Pujo per les escales fins al primer pis (segona planta si puges amb ascensor), 26 esglaons. Arribo a un distribuïdor espaiós. Tot en aquest hospital és enorme. Giro a la dreta fins a la porta d’accés a la planta, després a l’esquerra i a pocs metres em planto davant la porta.

No truco. Entro a l’habitació i tot està com cada dia. El meu germà jeu al llit, a la seva esquerra la mare asseguda a la butaca. És l’hora de la migdiada.  El so de la tele forma part d’aquella habitació, una remor de fons que espanta el silenci i foragita les paraules.

Un somriure pels dos i un hola baixet per no molestar. Al cap d’una estona la mare i jo sortim silencioses de l’habitació, en la rutina hem incorporat també l’hora del cafè. Anem al  distribuïdor espaiós que trobes just quan surts de l’ascensor i on també estan instal·lades totes les màquines expenedores: la de l’aigua, la dels estris d’higiene, la de tipus snakcs, la dels tiquets del servei de televisió i la del cafè. La màquina de cafè ofereix moltes opcions: cafè expresso, amb llet, descafeïnat, Capuccino i així una llarga llista, però nosaltres a pinyó fix anem directament a prémer el número 41. Confesso. Som addictes al número 41. Addicció que hem encomanat a altres visitants o pacients quan n’hem tingut ocasió. Compartir petites espurnes plaents és una pràctica corrent en la vida hospitalària de llarg recorregut.  

La mare i jo assegudes a les cadires de fusta davant les màquines expenedores, parlem de petiteses o de coses molt grans mentre assaborim el cafè amb gust de noisette. Dia si dia no contractem el servei de televisió a la màquina expenedora de tiquets situada just a tocar amb de l’aigua. Tarifa 2 dies:  8,10 €. Després enfilem el camí cap a l’habitació al pas de la mare. Per l’hospital camina sense bastó, diu que aquí no li cal perquè no té por a caure i s’agafa del meu braç. De tornada a l’habitació el meu germà està una mica més espavilat. Comentem alguna cosa o mirem el TN de TV3.  A ell no li agrada parlar gaire, no li agrada que hi hagi massa moviment, el seu món ara és petit, cap en aquestes quatre parets i nosaltres li portem un món de fora que a vegades li queda massa gran i l’atabala. Però no sempre és igual. Hi ha dies o millor dit, estones lluminoses on el dolor amaga el cap una estona sota grans dosis de calmants. Moments de treva d’un valor incalculable.

Cada dia la mare tragina bosses, la de la roba bruta o neta, la dels flams (el meu germà s’ha tornat addicte als flams de la marca Fageda), la de les carmanyoles amb el seu menjar preferit, la truita amb patates de la mare, les cuixetes de pollastre fetes pel pare, els bunyols de crema …, i en cada bossa trossets d’amor per aquí i per allà.

Tot encaixa en aquesta rutina feta a mida, però no sempre ha estat així, n’hem après amb el temps.

Els dissabtes m’agraden especialment. A mig matí coincideixo amb els pares a l’habitació i reproduïm alguna cosa semblant a la vida que faríem a casa. Un dissabte ensenyo al pare com funciona la càmera digital que li hem regalat. El següent, descarreguem les fotos que ha fet al meu portàtil per veure-les millor. Un clàssic recurrent és el tema mòbil, cada setmana algun misteri a resoldre, contactes que desapareixen de l’agenda, el to de trucada s’ha quedat en mode vibrador, la pantalla no s’encén …   Mentrestant, el meu germà ajagut al llit mira la tele i la mare llegeix el diari o parlem tots quatre de les petites coses del que està feta la vida o senzillament, estem junts.

Les paraules són mudes quasi sempre i el llenguatge del gest i la mirada fa de pont entre els silencis. La pissarra que utilitza el meu germà per comunicar ajuda amb les coses pràctiques.  

La rutina que em protegeix.

Entre les set i dos quarts de vuit del matí arriba una notificació del WhatsApp i el ‘Bon dia family’ del meu germà. Tots respirem. Vora les nou del vespre arriba el ‘Bona nit family’. Tots descansem. Entre un missatge i l’altre n’hi ha més, però aquests marquen pautes. Són senyals. Present. Un dia més. Present. No penso. Fer-ho és anar endavant o retrocedir i jo vull estar aquí.

Els dies cauen com fulls de calendari i pels passadissos anem deixant un rastre de pell morta. Allò que ja no serveix, que és superflu i que ens ha pesat tota la vida. A hores d’ara el rastre ja és molt visible, però només a la mirada de l’ànima, a ulls vista és invisible. Milers de caminets de colors dibuixen passadissos, habitacions i escales d’aquest hospital.

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1680 –  volsllegir.cat